D'això...                                                                                                ...a això altre

han passat tres mesos i pico...

...i poc fred, fins ara. I quatre pops a la gallega. Cinquanta estudiant(e)s de català. L'acceptació de Croàcia a la UE. Excursions a la muntanya i a la capital. El comiat de la Roser. Anades i tornades del Pau. La companyia de la Montserrat. Un recital de poesia escrita per dones en català, al cor de Zadar. L'abandonament definitiu de les armes d'ETA. Descobertes gastronòmiques. Una prova (superada!) de croat. Dos multes d'aparcament. La boda de la Montse i en Nino. Desenes de notes d'orgue marí, de fons (tu-tuuu-tu;tu). Pluges de les grosses i una tempesta que esgarrifava. Converses iberoromàniques: portuguès, gallec, espanyol i català, tot alhora. Una castanyada amb castanyes petrificades. Els 30 del Carles. Els 26 de la Irene. Eleccions generals a Espanya (papereta enviada) i a Croàcia (victòria per als de centre esquerra). Uns pantalons estripats (i apedaçats). Soparets al Canzona. 1 euro = 7,44 kunes. La visita del Cice. Una txollada al barber. Dos partits de futbol. Una bicicleta nova. Connexions Skype a tres bandes: Zadar-Fondarella-Phoenix. I a can Funallet que... "Ai, mare! Truquen! Joseeep, on és la càmera?!". I dies bons, dies normals i algun de vés. I una llista llarga de coses per fer, encara.

Però ara és Nadal, i cada ovella al seu corral, que diu el sr. Marcel·lí. I ara sí, cap a casa hi falta gent. Bon Nadal a tothom i fins ben aviat, que ja venim!

Fiiiiiiiuuuuuu!

Sveti Nikola

Avui, 6 de desembre, aquí s'ha celebrat el dia de sant Nicolau. No és festiu, però una mica sí que ho sembla, sobretot ara que ja han encès els llums de Nadal pels carrers i es van atansant els dies de festa. Es veu que per sant Nicolau es fan regals als nens que han fet bondat. Se'ls regalen bombons, xocolata i potser alguna joguina o llibre. Si han fet maleses i no han cregut gaire, se'ls regala un bastó i una figura del Krampus, un dimoni vermell, amb una llengua llarga, potes de boc i un aspecte molt lleig; el sistema és el mateix que el del carbó de Reis: una manera dolça de runar la canalla. Això del dimoni és una mica nou aquí, diu que ha vingut de les tradicions centreeuropees, que comencen el període de Nadal avui. Durant la nit del dia 5, passa aquest dimoni a recollir els nens dolents per les cases, i els carrega dins d'un sac per portar-los a l'infern. Quina por!

Avui, dia de sant Nicolau, el conserge bo de la universitat m'ha regalat un CD. L'ha gravat ell mateix, hi ha posat música de klapa i un munt de materials perquè m'apliqui més a l'estudi del croat. L'altre dia em va renyar una mica perquè trobava que ja n'hauria de saber més, de croat, i que li hauria de poder demanar les coses en aquesta senyora llengua com si res. 

Estic contenta. 

D'alguna manera, em sembla que també he tingut regal de sant Nicolau. 

Bons dies de festa, si els feu!

Tr3nta estirades d'0rella

Fa quatre dies vaig fer 30 anys, que aviat és dit, i la Irene em va preparar una bona sorpresa amb l'ajuda de les nostres amigues zadarenques, un regal com cal per fer d'aquest dia un record inoblidable.

El dia abans, al vespre, vam quedar per fer un beure al bar de sota casa, el Đina, i llavors ja es va engegar tota la maquinària. Em van regalar un jersei esportiu i em van dir que me l'havia de posar l'endemà al matí, per anar a fer fúting tota la colla, que seria el meu regal.

Les quatre floretes i jo.

L'endemà, però, en comptes d'anar a córrer em van carregar al cotxe i em van portar d'excursió. Ja m'havien enredat. Jo no sabia on anava, però elles ho tenien tot lligat. A mig camí em van fer obrir el primer regal del dia: un mapa de gran escala de tota la costa de Croàcia, imprescindible per a un malalt de mapes com jo. Després d'una bona estona de carretereta vam arribar al Parc Nacional de Krka, al peu d'un llac on hi ha un monestir al mig, en una petita illa: Visovac. Un noi ens va venir a recollir amb una barca i ens va portar fins a l'illa, on ens esperava un monjo franciscà molt simpàtic per fer-nos de guia. Aquest lloc durant el bon temps està plagat de turistes, però a l'hivern no hi ha ningú i una visita guiada com aquesta és cosa de privilegiats. Fra Stjepan ens va acomiadar convidant-nos a un gotet de rakija d'herbes (aiguardent) elaborada per ells mateixos, i així vam marxar amb les orelles ben calentes.

El monestir de Visovac, al bell mig del llac.

Després, quan ja hi havia la gana feta, vam anar a dinar en un restaurant casolà on preparaven un plat típic de la regió: mesa ispod peke (carn a la peka). El que és típic és la manera de cuinar, que consisteix a posar una mena de cassola o perol a terra sobre la brasa, tapar-ho amb la peka (tapa) i llavors cobrir-ho amb més brasa. Amb l'escalfor es va coent el que hi ha a dins, que pot ser carn, peix, verdures…

30 espelmes, aviat em caldrà un extintor.

No va faltar, és clar, el pastís. 

Un Sacher boníssim que la Irene havia fet el dia abans i que la Marga havia enllestit i amagat a dins del cotxe just abans de marxar, sense que jo, pobre de mi, m'adonés de res. Tot darrere va caure un altre regal: un llibre de cuina dàlmata, i en croat! Per anar practicant la llengua mentre vaig remenant la cassola. Encara no l'he estrenat a la pràctica, però quan ho faci penjaré la recepta traduïda i la foto del plat que en surti.

Digueu Lluííííííííííssss.

Finalment, quan ja érem a casa rebentats de tot el dia, vaig tenir una altra sorpresa que arribava de molt lluny. Toc, toc... connecta't a l'Skype, em diu el meu cosí. I quan l'obro em trobo tota la colla de Garrigàs amorrada a la pantalla de l'ordinador, cantant-me Moltes Felicitats, fent-me oblidar tots els quilòmetres que ens separen i recordant-me que per Nadal no m'escaparé de pagar la ronda.

Moltes gràcies, patuleia!

Després d'anar a l'estació de busos per recollir en Ciceró, que l'hem tingut aquí tot el cap de setmana i que diu que l'hem tractat com un rei (això es mereix una altra entrada), encara hi havia un últim paquet per obrir: unes sabates noves!

Sens dubte no hi ha res millor per estrenar la trentena amb pas ferm.

Fem una passejada

Ara ja fa més de dos mesos que vam començar la nostra aventura, ja estem més que ben instal·lats i a Zadar ens hi trobem la mar de bé. En més d'una ocasió us hem comentat com n'és de bonica aquesta ciutat, i no ens voldríem fer gaire pesats…

Però què coi, hi insistirem una vegada més.

Llum de tardor

Avui unes nenes jugaven al pati de sota del nostre balcó. Era l'hora d'abans de dinar i estaven molt desvagades perquè no han hagut d'anar a l'escola: avui, vigília de Tots Sants, tenien tot el temps del món per gastar.

Entre l'esgambi de taulons amuntegats del pati hi havia dos gatets, que s'amagaven enjogassats. Les nenes, animades i rialleres, els buscaven com qui sap que trobarà un gran tresor amagat sota alguna pedra. N'hi havia dos, de gatets, un per a cadascuna. Se'ls miraven, els acaronaven amb els dits, els alçaven agafant-los pel clatell, sabent que no els feien gens de mal, totes dos vigilaven molt.

Després, quan els han deixat sobre una mena de pou tapat per mirar-se'ls més bé, han arreplegat unes fulles grogues i taronges caigudes per terra, i els les han posat de barret. Reien, i els gatets també estaven contents: no es bellugaven i s'ho deixaven fer tot. Des del balcó, ens ho miràvem tranquils, aprofitant tota l'escalfor de l'últim sol d'octubre. 

Les nenes no els veien, però ben a prop hi havia dos gats molt grossos i molt quiets que prenien el sol retirats de tota la seva activitat; segurament els gatets eren seus. Com que no veien cap punxa de malesa en aquelles nenes, han aparcat tota la seva felinitat i s'han abandonat completament a la calidesa d'aquell racó. Durant aquella estona no ha existit res més que el joc i la vida. Quin lluminós regal de tardor!

Diumenge passat, fulles i fruites van omplir-nos els ulls
de colors vibrants durant l'excursió a Skradin i Šibenik.

Agafeu una cullera

Aquesta entrada podríem dir que és una mica de continuació de l'anterior. Si en aquella us ensenyàvem què compràvem, en aquesta podeu veure (i només veure, ens sap greu) quin n'és el resultat.

Ara que finalment sí que ha arribat la tardor i que quan plou, plou de veritat, sense parar durant tot el sant dia, hem trobat un remei infal·lible per refer-nos i fer espassar la fred.

És una escudella a quatre mans. Mentre l'una brandant amb destresa el ganivet esmolat va posant a ratlla les verdures, l'altre s'esbatussa de mala manera amb el pollastre fins a esquarterar-lo després d'una lluita sense quarter. Un cop les verduretes i el pollastre, vençuts, fa una estona que naufraguen en el brou, hi afegim una botifarra de perol facturada en el darrer vol i les pilotilles que la cuinera ha ben estovat i arrodonit prèviament.

El resultat fins ara ha estat més que satisfactori, i us podem ben assegurar 

que ens n'hem llepat els dits cada vegada.

Dobar tek!

Oh lai la, la masovera, la masovera...

Ens agrada molt anar al mercat. Ben bé un parell o tres de vegades per setmana hi anem per omplir el cabàs (és una manera de parlar, perquè cada vegada d’anar-hi ens carreguen de bosses de plàstic). El mercat de Zadar no és gaire gran, és a l’aire lliure i es fa cada dia, ben de matí. Aquest espai és, com a molts llocs, un fort batec per a la ciutat. Ara que ja no hi ha tants turistes encantats enmig de les parades es veu molt més com és la manera de vendre, de comprar, de parlar... Tot sembla més de veritat.

Una parada de fruita, abans-d'ahir al matí.

La majoria de parades són de fruita (voće) i de verdura (povrće), i també n’hi ha que venen fruits secs, formatges, mel, ous, llegums, oli i flors. Tot el que veiem estès a les parades sembla acabat de collir dels horts dels pobles del voltant. No són peces perfectes ni uniformes, sinó que n’hi ha de totes mides, també d’esquifides, però fins i tot aquestes es veuen igual de bones i gustoses. Això ens agrada molt a nosaltres, perquè venim de cases amb bons hortolans i sabem com n’és de diferent menjar les coses fetes a prop i amb tranquil·litat.

Hi ha moltes parades que no tenen cap preu posat, o sigui que per força ens hem de refiar del que ens diuen. No patim, perquè sembla que són prou honrats: tot es pesa amb la balança romana i si no acaba de fer el pes et diuen si en vols una mica més o t’ho acaben de posar directament, tot i que la majoria de coses te les pots servir tu mateix. L’hora de pagar, al principi, era un embolic, però ara ja comencem a saber el preu de les coses, hem après els números del 0 al 10 i ens hem anat familiaritzant amb les monedes (1 euro = 7,4 kunes). I quan no entenem el preu total del que hem comprat parem la mà carregada de monedes i ells mateixos les agafen, perquè si no cada vegada hi estaríem una estonada!

Quan caminem entre les parades anem sentint de fons totes les paradistes, perquè la majoria són dones, que van fent la cantarella: “izvolite”. No té una traducció exacta, i canvia segons el context, però en aquest nostre vol dir “què li poso”, “vol alguna cosa” o “serveixi’s”. Ens fa gràcia anar reconeixent paraules i costums, i ens sembla que a les venedores també els agrada que els demanem les coses en croat. Ens hem après el nom de les verdures que més gastem: tomata (rajčica) pastanaga/carrota (mrkva) enciam (salata, aquesta és fàcil!), patata (krumpir) i ceba (kapula). També hem comprat carabassons, cogombres, julivert, pomes, préssecs, nectarines... però encara no ens recordem de tot! En aquests casos, el dit índex és el nostre aliat i no falla mai: vull... això! I au, ja estem entesos.

Les "kunjke", cloïsses plenes dels secrets del mar

Al mercat s’hi ha d’anar aviat, sobretot al mercat del peix, que aquest sí que està cobert i queda al costat del de fruita i verdura. Si vols triar els peixos lluents del mar generós, tots ben col·locats sobre els mostradors de marbre blanc, no et pots adormir: cap a les 11 del matí ja no queda gran cosa. Hi hem anat un parell de vegades abans de les 8 i, de moment, hem tastat el gust que tenen les dorades, els calamars, el pop i les “kunjke” de l’Adriàtic. Les “kunjke” són uns mol·luscos molt extravagants: a la closca hi tenen tots els tons verds, granats, zebrats i salvatges del fons del mar. Semblen capsetes de secrets perquè s’obren amb una clau (amb l’escalfor de la cassola, les cloïsses s’obren, i tot el fons del recipient queda ple d’unes peces petites i negres i dures, que són el que les manté tancades). La carn és com la d’un musclo, però d’un color taronja més viu, és més forta i té un gust especial. Es veu que a Tarragona també se n’hi fan, però n’hi ha molt poques i són més cares...

Aquests darrers dies les parades fan molt goig perquè s’han anat vestint dels colors de la tardor. Hi ha magranes, mandarines, carabasses, castanyes, llimones... però de bolets, pocs. El fred es va notant i la llum del matí encén les fruites brillants, saborosos regals de la terra sota el sol de la ciutat. Ja ho hem dit: ens agrada molt anar al mercat!

A aquest colom també li agrada molt anar a mercat: quan el paradista bada, s'atipa tant com vol de cigrons!

L'hora de la veritat

Ja hi som, demà es dia d'estrena, de coneixences i de nervis. Al matí es presenten les assignatures de cada departament i els estudiants van desfilant a veure què els agrada més per matricular-s'hi (o una cosa així). Tot i que ja tenim una bona part de la clientela assegurada, sempre està bé fer-se veure a la resta de la comunitat universitària, per si hi ha algun indecís o valent que s'anima a estudiar això que hem vingut a fer aprendre. 

Miraré de justificar la sequera blogaire* d'aquests darrers dies amb la feinada que representa encarregar-se de fer un cartell per promoure el català. N'hi ha que fan les coses fàcils i n'hi ha d'altres que es compliquen la vida. Jo seria d'aquesta última classe de gent. I hi afegiré encara que tot sovint embolico tant la troca que són els amics, amables i generosos, els que m'acaben ajudant a fer tasques i projectes i coses que no puc concloure sola. En aquest cas, ha estat una ajuda internacional,  cosa que em meravella fins a l'infinit. 

Quantes fotografies pots reconèixer?

El disseny del pòster és de l'Enric, ciutadà de la capital del món, que com tothom sap és Badalona. No sé si mai sabré com agrair que hagi acabat de fer el cartell dels nassos a les 6 de la matinada, just abans d'agafar un avió cap a Berlín. Moltes gràcies! Les fotografies són tretes, gairebé totes, d'Internet. La persona que ha fet que hi hagi un "gairebé" és l'incombustible Cice, que tan aviat corre, com neda, corregeix o brinca per aquests mons de Déu. El genet de la foto del jaleo de Menorca és, si ho tinc ben entès, un cosí de cosins seus. Tot queda a casa. Gracis! La traducció del pòster és cosa de la nostra àngel de la guarda zadarenca, la Marija, que fa favors amb una paciència inesgotable i, a més, ho fa contenta i somrient. Hvala! I la Natalia, gallega fins a la medul·la, que va fer un esforç inhumà per decidir, només en dos dies, les quatre imatges de Galícia. La contrarrellotge va ser una mica fatigosa, però jo diria que ho hem superat. Grazas!

I ara ve quan us fixeu més bé en el cartell i... hi esteu d'acord, en contra o, si us toca l'aire atlàntic, dubteu una mica. És per això que potser convé explicar una mica més bé la tria d'imatges. Ho farem així:

1. El cartell té com a objectiu cridar l'atenció. Si hi ha alguna imatge coneguda (com l'escut del FCB), val la pena utilitzar-lo.

2. Qui podria fer una tria de només quatre coses importants de qualsevol cultura? Totes en tenen per donar i per vendre! Si voleu, podeu escriure quina tria hauríeu fet vosaltres en els comentaris, m'agradarà molt llegir-ho.

3. Fa temps que miro de no emmalaltir de centralitis, per això m'he estalviat de posar res de Gaudí, les Rambles... Prou que em reca el Barça. Sí, hi podria haver Dalí, el romànic de Boí, els calçots... Però no era just oblidar les illes, el País Valencià...

4. Els tòpics existeixen. Ja ens encarregarem a classe d'explicar bé què és cada cosa, per això no cal patir.

Per si en teniu ganes i curiositat, aquí podeu trobar una mostra dels cartells que s'han anat fent en altres lectorats durant els darrers cursos. Un altre dia ja explicaré quin és el perfil d'estudiant de català a Croàcia per respondre una pregunta que darrerament he sentit molt sovint: qui vol aprendre català, a Croàcia? I, sobretot, per què?! Coming soon, promès.

Molt bona setmana i gràcies per tots els comentaris! Els llegim tots i ens fa molta il·lusió veure que ens aneu llegint. Vidimo se!

-----

Nota per als correctors: no ens sabem decidir entre blog i bloc. Què dieu? El més futut és fer-ne el derivat: blocaire o blogaire? Ja ens hem llegit què en diu el Termcat i Bibiloni també. Què feu, vosaltres?

Katalonski i galješki a la tele croata!

[Català i gallec a la tele croata!]

Avui és el Dia Europeu de les Llengües i a Zadar també l'hem celebrat. Aquesta tarda, a la plaça del Fòrum, tot de paradetes de diferents països han ofert informació i material sobre les seves respectives llengües. Feia molt bon dia i hi havia força ambient i fins i tot han muntat un escenari on s'hi han fet algunes actuacions musicals. La Universitat de Zadar també hi tenia una parada, però nosaltres no hem hagut de fer d'hostesses perquè la feina de difusió del català l'hem fet... a la tele!

Untitled from Irene Torra on Vimeo.

La qualitat del vídeo és així perquè ho hem gravat directament de la tele amb el mòbil. Quan arribava el gran moment se n'ha anat el senyal del TDT, però sort que ha tornat de seguida!

La setmana passada una periodista molt tenyida i molt pintada va demanar al Nikola, que és el responsable acadèmic del gallec i del català de la universitat, si voldríem que ens fessin una breu entrevista per parlar sobre com viuen els estrangers a Zadar. No hi vam posar cap inconvenient i dilluns passat les càmeres de la televisió nacional, la HRT1 (que seria com TVE!), van gravar-nos mentre fèiem un cafè a mig matí. Només van preguntar coses a la Roser: Què és el que més t'ha sorprès del caràcter croat? Què és el que menys t'ha agradat? Les respostes les va dir en català i el Nikola ho va traduir al croat. Explica que, per a ella, els croats són com valencians que parlen "raro" i la frase que diu en croat és "He viscut tres anys a Croàcia i ara torno a València". Més o menys...

El Nikola explica des de quan funcionen els lectorats del català i de gallec a la universitat i la veu en off del final del vídeo diu que "la introducció del lectorat de txec, els fullets turístics en rus i japonès i els més adorats català i gallec evitaran els problemes de comunicació a Zadar"*.

Ja es veu que la Natalia i jo només fem "bulto" (com que és el dia de les llengües no passa res per fer-ne servir més d'una), però estem contentes de com ha quedat el vídeo i del que s'hi diu. Si no enteneu res, no patiu. Nosaltres estem igual a tothora!

Visca la diversitat lingüística i per molts anys al català!

*Hem tardat gairebé una hora a fer una traducció més o menys passable del que diu el vídeo, sort de l'ajuda de la Marija, que parla un català fantàstic!

Excursió a Paklenica

Aquest cap de setmana hem aprofitat per fer una excursió al Parc Natural de Paklenica (es llegeix Paklenitsa), que és (si vas ben guiat i no et perds pel camí) a uns tres quarts d’hora amb cotxe de Zadar. 

Paklenica, situat al sud-est del massís de Velebit, que forma part dels Alps Dinàrics, és un conjunt de muntanyes calcàries que vistes de lluny tenen un aspecte més aviat sec i pelat, però quan hi ets a sobre comproves que els boscos de faigs i pins et van envoltant i que pots fer bona part del camí passant per l’ombra. Els pics més alts no arriben als 2.000 metres i hi ha una xarxa de senders que recorren la serralada, que està tallada per dues valls: Velika Paklenica i Mala Paklenica.

Cotxe aparcat, motxilles a coll i a punt per a la marxa. Abans de tot, però, calia pagar l’entrada. El senyor que les venia (tenia tot el braç dret tatuat i la cara ben vermella) ens va dir que ens faria un descompte perquè li havíem caigut bé, perquè li havíem distret el matí i, sobretot, perquè la Roser ja té un domini espaterrant del croat. Total, que ens vam estalviar unes 10 kunes per entrada (que seria menys d’un euret i mig), 30 cadascú, a preu infantil. Tot això que hi vam guanyar.

El parc és un paradís per als escaladors. N’hi havia dotzenes i ens els miràvem des de baix, comentant la força que s’ha de fer (i tenir) per emparrar-se per aquell rocam feréstec, mantenir-s’hi amb dignitat i, finalment, baixar-ne com si res, lleugers i lliscant com si fossin tots spidermans (i spidergirls també, que n’hi havia força) en ple entrenament. 

Com dèiem, però, tot això nosaltres només ens ho miràvem. Havíem anat al parc a fer una caminada que no ens semblava que hagués de ser tan costeruda, però sí, almenys la primera mitja horeta. 

De davant a darrere: la Natalia (lectora de gallec), la Irene
(lectora d'enguany) i la Roser (dels darrers tres) al costat
de la fita assolida. El Carles ens feia la foto, clar... 

Comencem pujant per un camí de pedres grans i llises que va fent esses, i de seguida anem guanyant altitud. És el tram més fort, però com que estem frescos i tenim ganes de caminar aviat el superem. A partir d’aquí trobem la recompensa al nostre esforç: una font natural d’on surt una aigua fresquíssima que ens serveix per refer-nos de la pujada i ens assenyala el començament d’un tram molt més suau i agradable que passa pel mig d’una fageda. Pel camí fins i tot podem veure tres isards que s’han acostat a una bassa per beure. Quan arribem al refugi de Lugarnica decidim fer parada per dinar, que ens ho hem ben guanyat! Havent dinat, reprenem el camí fins al següent refugi, a una mitja horeta de distància, per un tram una mica més empinat però igualment de bon fer. El sol encara pica i no ens podem estalviar l’última suada; sort que no triguem gaire a arribar al nostre final de trajecte i tornar a omplir l’ampolla d’aigua. Aquest refugi és el punt de partida per travessar cap a l’altra vall i fer diversos cims (a més de 5 hores de distància!), però nosaltres estem prou satisfets de la ruta i ja pensem en el gelat que ens fotrem quan arribem a Starigrad, el poble de l’entrada del parc.

Avall que fa baixada!

El debut

12 - 12

Locals: Kevin, Pau, Carles, Boško, Hrvoje

Visitants: Marijo, Dino, Dejan, Kruno, Toni

Incidències: Terreny de joc sec i dur. Un jugador suplent per repartir entre els dos equips. Quatre persones de públic, dos turistes avorrits, el vigilant del pàrquing (que va estar entretingut) i la nova lektorica, la Irene, amb tasques d’aplegapilotes.

Els jugadors més puntuals en l'escalfament previ.

Ahir a la tarda es va jugar el primer partit de la temporada de la competitiva lliga croata. Malgrat que la temperatura encara és elevada i la pretemporada ha estat inexistent, onze joves esportistes arribats d’arreu (de fet dels Països Catalans i Croàcia) van disputar un enfrontament en què l’entusiasme i l’esforç van compensar el nivell físic desitjat. El ritme del duel va començar revolucionat i el primer gol visitant va arribar ben aviat, però l’avantatge va durar poc perquè de seguida els locals van aconseguir l’empat. Aquesta tònica es va imposar al llarg de tot el matx, i els dos equips es van anar alternant al capdavant del marcador, amb diferències de tan sols dos o tres gols. 

Una de les jugades més destacades del matx.

A mesura que passava el temps, el desgast físic va fer acte de presència i la pilota ja no es movia amb tanta fluïdesa i claredat. Els canvis a la banqueta es van fer constants i això va comportar una barreja de jugadors locals i visitants en els dos equips, que no tenien res a veure amb els de l’inici del partit. Quan ja s’havia jugat una hora i trenta minuts (no hi va haver mitja part) els jugadors (els croats) van acordar que calia arribar fins a dotze gols, però sorprenentment quan un equip va marcar el dotzè, encara es va continuar fins que l’altre conjunt també empatés a dotze. El perquè no se sap, caldrà esperar fins que aprengui una mica més de croat.

Després del matx, com a recompensa de l’esforç, en Pau i jo ens vam llançar de caps a la riba. No hi ha res més reconfortant que un bany al mar després d’un partit tan intens.

La casa zadarenca

Avui inaugurem oficialment aquest espai amb una entrada que ens fa molta il·lusió: us convidem a entrar a casa per celebrar la diada.

Una mica per la pressió del lobby valencià de Zadar i molt perquè ens va agradar de seguida, hem decidit que ens quedarem al pis que, després de tres anys d'estar habitat per la lectora de català (la Roser), podem dir que s'ha convertit en un fort català. Té tot el que ens fa falta, els mateixos metres quadrats que el nostre piset de Barcelona, és al rovell de l'ou del centre històric de la ciutat, està reformat i el preu és indiscutiblement econòmic (si ho comparem amb el que hem anat pagant fins ara). 

Hem fet un àlbum per ensenyar-vos com és, esperem que es vegin bé les fotos. Les hem hagut de fer des de la càmera del telèfon mòbil perquè ens hem deixat el cable de la càmera per passar-les a l'ordinador. No es podia pensar en tot... Només heu de fer-hi clic a sobre i us aniran apareixent les diapositives (si les voleu veure més grosses, feu-hi un parell de clics i s'obrirà una pestanya nova).

Molt bona diada i fins aviat!

Ja som aquí (i ens hi pensem quedar)

Tota una sèrie de circumstàncies (encara ara no sabem si atzaroses o no) ens han fet deixar la nostra estimada Barcelona* i estrenar una nova i emocionant etapa a Zadar. De vegades quedes acollonit de com alguns fets que apareixen com a inconvenients i grans maldecaps acaben per ser una inesperada i gran oportunitat, i com que se’ns ha presentat així de bé, l’hem caçat al vol, i una mica temerosos però molt emocionats intentarem aprofitar-la tan bé com sapiguem.

Us convidem a passar per aquí sempre que us vingui de gust espiar-nos per un foradet i assabentar-vos de les coses que anem vivint, aprenent i descobrint. Ens comprometem a treure la pols tot sovint a aquest espai amb noves entrades i no cal ni dir que tots els comentaris seran molt i molt ben rebuts.

Dobrodošli! 

(Benvinguts!)

*Amb el permís dels garriguencs i fondarellencs...