Agafeu una cullera

Aquesta entrada podríem dir que és una mica de continuació de l'anterior. Si en aquella us ensenyàvem què compràvem, en aquesta podeu veure (i només veure, ens sap greu) quin n'és el resultat.

Ara que finalment sí que ha arribat la tardor i que quan plou, plou de veritat, sense parar durant tot el sant dia, hem trobat un remei infal·lible per refer-nos i fer espassar la fred.

És una escudella a quatre mans. Mentre l'una brandant amb destresa el ganivet esmolat va posant a ratlla les verdures, l'altre s'esbatussa de mala manera amb el pollastre fins a esquarterar-lo després d'una lluita sense quarter. Un cop les verduretes i el pollastre, vençuts, fa una estona que naufraguen en el brou, hi afegim una botifarra de perol facturada en el darrer vol i les pilotilles que la cuinera ha ben estovat i arrodonit prèviament.

El resultat fins ara ha estat més que satisfactori, i us podem ben assegurar 

que ens n'hem llepat els dits cada vegada.

Dobar tek!

Oh lai la, la masovera, la masovera...

Ens agrada molt anar al mercat. Ben bé un parell o tres de vegades per setmana hi anem per omplir el cabàs (és una manera de parlar, perquè cada vegada d’anar-hi ens carreguen de bosses de plàstic). El mercat de Zadar no és gaire gran, és a l’aire lliure i es fa cada dia, ben de matí. Aquest espai és, com a molts llocs, un fort batec per a la ciutat. Ara que ja no hi ha tants turistes encantats enmig de les parades es veu molt més com és la manera de vendre, de comprar, de parlar... Tot sembla més de veritat.

Una parada de fruita, abans-d'ahir al matí.

La majoria de parades són de fruita (voće) i de verdura (povrće), i també n’hi ha que venen fruits secs, formatges, mel, ous, llegums, oli i flors. Tot el que veiem estès a les parades sembla acabat de collir dels horts dels pobles del voltant. No són peces perfectes ni uniformes, sinó que n’hi ha de totes mides, també d’esquifides, però fins i tot aquestes es veuen igual de bones i gustoses. Això ens agrada molt a nosaltres, perquè venim de cases amb bons hortolans i sabem com n’és de diferent menjar les coses fetes a prop i amb tranquil·litat.

Hi ha moltes parades que no tenen cap preu posat, o sigui que per força ens hem de refiar del que ens diuen. No patim, perquè sembla que són prou honrats: tot es pesa amb la balança romana i si no acaba de fer el pes et diuen si en vols una mica més o t’ho acaben de posar directament, tot i que la majoria de coses te les pots servir tu mateix. L’hora de pagar, al principi, era un embolic, però ara ja comencem a saber el preu de les coses, hem après els números del 0 al 10 i ens hem anat familiaritzant amb les monedes (1 euro = 7,4 kunes). I quan no entenem el preu total del que hem comprat parem la mà carregada de monedes i ells mateixos les agafen, perquè si no cada vegada hi estaríem una estonada!

Quan caminem entre les parades anem sentint de fons totes les paradistes, perquè la majoria són dones, que van fent la cantarella: “izvolite”. No té una traducció exacta, i canvia segons el context, però en aquest nostre vol dir “què li poso”, “vol alguna cosa” o “serveixi’s”. Ens fa gràcia anar reconeixent paraules i costums, i ens sembla que a les venedores també els agrada que els demanem les coses en croat. Ens hem après el nom de les verdures que més gastem: tomata (rajčica) pastanaga/carrota (mrkva) enciam (salata, aquesta és fàcil!), patata (krumpir) i ceba (kapula). També hem comprat carabassons, cogombres, julivert, pomes, préssecs, nectarines... però encara no ens recordem de tot! En aquests casos, el dit índex és el nostre aliat i no falla mai: vull... això! I au, ja estem entesos.

Les "kunjke", cloïsses plenes dels secrets del mar

Al mercat s’hi ha d’anar aviat, sobretot al mercat del peix, que aquest sí que està cobert i queda al costat del de fruita i verdura. Si vols triar els peixos lluents del mar generós, tots ben col·locats sobre els mostradors de marbre blanc, no et pots adormir: cap a les 11 del matí ja no queda gran cosa. Hi hem anat un parell de vegades abans de les 8 i, de moment, hem tastat el gust que tenen les dorades, els calamars, el pop i les “kunjke” de l’Adriàtic. Les “kunjke” són uns mol·luscos molt extravagants: a la closca hi tenen tots els tons verds, granats, zebrats i salvatges del fons del mar. Semblen capsetes de secrets perquè s’obren amb una clau (amb l’escalfor de la cassola, les cloïsses s’obren, i tot el fons del recipient queda ple d’unes peces petites i negres i dures, que són el que les manté tancades). La carn és com la d’un musclo, però d’un color taronja més viu, és més forta i té un gust especial. Es veu que a Tarragona també se n’hi fan, però n’hi ha molt poques i són més cares...

Aquests darrers dies les parades fan molt goig perquè s’han anat vestint dels colors de la tardor. Hi ha magranes, mandarines, carabasses, castanyes, llimones... però de bolets, pocs. El fred es va notant i la llum del matí encén les fruites brillants, saborosos regals de la terra sota el sol de la ciutat. Ja ho hem dit: ens agrada molt anar al mercat!

A aquest colom també li agrada molt anar a mercat: quan el paradista bada, s'atipa tant com vol de cigrons!

L'hora de la veritat

Ja hi som, demà es dia d'estrena, de coneixences i de nervis. Al matí es presenten les assignatures de cada departament i els estudiants van desfilant a veure què els agrada més per matricular-s'hi (o una cosa així). Tot i que ja tenim una bona part de la clientela assegurada, sempre està bé fer-se veure a la resta de la comunitat universitària, per si hi ha algun indecís o valent que s'anima a estudiar això que hem vingut a fer aprendre. 

Miraré de justificar la sequera blogaire* d'aquests darrers dies amb la feinada que representa encarregar-se de fer un cartell per promoure el català. N'hi ha que fan les coses fàcils i n'hi ha d'altres que es compliquen la vida. Jo seria d'aquesta última classe de gent. I hi afegiré encara que tot sovint embolico tant la troca que són els amics, amables i generosos, els que m'acaben ajudant a fer tasques i projectes i coses que no puc concloure sola. En aquest cas, ha estat una ajuda internacional,  cosa que em meravella fins a l'infinit. 

Quantes fotografies pots reconèixer?

El disseny del pòster és de l'Enric, ciutadà de la capital del món, que com tothom sap és Badalona. No sé si mai sabré com agrair que hagi acabat de fer el cartell dels nassos a les 6 de la matinada, just abans d'agafar un avió cap a Berlín. Moltes gràcies! Les fotografies són tretes, gairebé totes, d'Internet. La persona que ha fet que hi hagi un "gairebé" és l'incombustible Cice, que tan aviat corre, com neda, corregeix o brinca per aquests mons de Déu. El genet de la foto del jaleo de Menorca és, si ho tinc ben entès, un cosí de cosins seus. Tot queda a casa. Gracis! La traducció del pòster és cosa de la nostra àngel de la guarda zadarenca, la Marija, que fa favors amb una paciència inesgotable i, a més, ho fa contenta i somrient. Hvala! I la Natalia, gallega fins a la medul·la, que va fer un esforç inhumà per decidir, només en dos dies, les quatre imatges de Galícia. La contrarrellotge va ser una mica fatigosa, però jo diria que ho hem superat. Grazas!

I ara ve quan us fixeu més bé en el cartell i... hi esteu d'acord, en contra o, si us toca l'aire atlàntic, dubteu una mica. És per això que potser convé explicar una mica més bé la tria d'imatges. Ho farem així:

1. El cartell té com a objectiu cridar l'atenció. Si hi ha alguna imatge coneguda (com l'escut del FCB), val la pena utilitzar-lo.

2. Qui podria fer una tria de només quatre coses importants de qualsevol cultura? Totes en tenen per donar i per vendre! Si voleu, podeu escriure quina tria hauríeu fet vosaltres en els comentaris, m'agradarà molt llegir-ho.

3. Fa temps que miro de no emmalaltir de centralitis, per això m'he estalviat de posar res de Gaudí, les Rambles... Prou que em reca el Barça. Sí, hi podria haver Dalí, el romànic de Boí, els calçots... Però no era just oblidar les illes, el País Valencià...

4. Els tòpics existeixen. Ja ens encarregarem a classe d'explicar bé què és cada cosa, per això no cal patir.

Per si en teniu ganes i curiositat, aquí podeu trobar una mostra dels cartells que s'han anat fent en altres lectorats durant els darrers cursos. Un altre dia ja explicaré quin és el perfil d'estudiant de català a Croàcia per respondre una pregunta que darrerament he sentit molt sovint: qui vol aprendre català, a Croàcia? I, sobretot, per què?! Coming soon, promès.

Molt bona setmana i gràcies per tots els comentaris! Els llegim tots i ens fa molta il·lusió veure que ens aneu llegint. Vidimo se!

-----

Nota per als correctors: no ens sabem decidir entre blog i bloc. Què dieu? El més futut és fer-ne el derivat: blocaire o blogaire? Ja ens hem llegit què en diu el Termcat i Bibiloni també. Què feu, vosaltres?