Masline i riba

Són les 6 del matí i em desperto sense que soni el despertador. A fora comença a clarejar i a la cuina ja n'hi ha quatre que fan el cafè. Jo no tinc temps de fer-lo perquè ens hem d'afanyar si volem aprofitar totes les hores de sol, i ja veig que m'hauré d'esperar fins que tornem. Sense perdre ni un moment ens calcem les botes d'aigua, ens posem els impermeables i pugem a la barca per anar a recollir les xarxes que havíem llançat el vespre anterior. Mentre anem avançant per l'aigua calmosa de la badia el sol es va enlairant i ens descobreix totes les illes que hi ha a la vora de la nostra, Lavsa, amb la qual formen el conjunt de les Kornati. Quan arribem a la boia que ens indica on és la xarxa, en Vlado para el motor i s'hi acosta a cop de timó amb la mateixa inèrcia, en Nikola agafa la xarxa amb un ganxo i la comença a pujar. A mesura que va estirant veiem algun peix atrapat, llavors en Leon me'n va cantant el nom ―se'ls sap gairebé tots―, i va comptant quants n'hem agafat de cada classe. Repetim l'operació amb dues xarxes més que havíem parat i després girem cua per tornar a port. 

Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.

Quan arribem al moll acabem de netejar les xarxes. Se'ns ha fet un xic tard i decidim d'esmorzar a peu dret un tall de cansalada i pa per no encantar-nos gaire.

Agafem els carretons, els sacs, els plàstics, les tisores de podar, la serra... i el menjar i beure! i anem cap al tros de les oliveres tot resseguint un caminet al costat de la badia. Quan hi arribem quatre ovelles marxen esporuguides, ningú se'n cuida des de fa anys i ara campen al seu aire amb unes llanes rastes que fan riure. Encerclem el peu de l'olivera amb els plàstics i comencem a pentinar les branques amb les mans, perquè diu que si féssim servir rasclets faríem malbé les branques i el fullatge. N'hi ha uns quants, d'arbres, i no els podrem pas fer tots. Cada any, quan vénen a l'illa per collir, treballen les oliveres que poden, i les altres es queden sense fer. Quan escollim una olivera que fa temps que no es toca les branques són espessíssimes i han crescut al seu aire, de manera salvatge. Llavors aprofitem per fer-hi una bona podada, començant per les parts més altes, així no ens cal enfilar-nos.

Quan ja hem deixat l'olivera ben pelada, ajuntem les olives de terra amb els plàstics, traiem les fulles i branquetes més grosses i les anem ficant dins dels sacs. I cap a l'olivera següent. 
Som 12 persones a l'illa, gairebé tots família, excepte jo, en Nikola i en Leon, i un altre professor de la Universitat, en Milenko. 
Quan s'acosta migdia i ja n'hi ha algun a qui li comencen a roncar el budells, en Vlado estén unes estovalles a terra i comença a tallar pa, formatge i cansalada. Al cap d'una estona ja està tot parat: també hi ha paté, ous durs, formatge fresc, mandarines, vi negre per regar-ho i cafè fins i tot. De cop i volta un s'aixeca i va cap a l'olivera, i llavors, amb la rotllana trencada, a comptagotes anem tornant a pentinar les branques. L'estona va passant tranquil·lament, amb converses gairebé impossibles on vaig pescant alguna paraula; puc intuir de què parlen, però no em sento capaç de posar-hi cullerada si no és per respondre alguna pregunta que em fan directament. De tant en tant es fan un panxot de riure amb un acudit, i si és prou digne, llavors demanen a en Nikola que me'l tradueixi, perquè pugui compartir la riallada amb ells.

Quan el sol ja és molt baix ens afanyem a recollir les olives dels plàstics, les fiquem al darrer sac, el lliguem, el carreguem al carretó ―n'hi caben dos― i comencem a fer viatges cap a la casa. Quan hem descarregat l'últim sac em diuen si vull anar a pescar calamars i de seguida dic que sí.

Ja és gairebé fosc. Amb en Milenko pugem a la barca petita amb els estris per pescar i sortim. A terra en Vlado encén el foc per coure a la brasa el peix del matí, i en Nikola i en Leon aprofiten aquesta estona abans de sopar per banyar-se ―és 2 de novembre, però no fa gens de fred i el sol ens ha acompanyat tot el dia―. Anant amb la barca observo fascinat un cel serè carregat d'estrelles, que resulta més espectacular gràcies a l'escassa il·luminació de l'illa. Quan arribem a lloc, en Milenko m'explica com s'ha de fer per pescar calamars. Tinc un fil de pescar embolicat en un suro, en un cap hi ha el plom i a dos pams un esquer de plàstic fluorescent amb un ham amb moltes punxes, i dos pams més enllà un altre esquer igual. He de deixar anar el fil fins que toqui fons, llavors aixecar-lo uns 4 o 5 pams i esperar, al cap de 4 segons fer una estrebada i esperar 4 segons més; així repetidament fins que noti alguna cosa o fins que em digui “marxem, que aquí no hi ha res”. Aleshores recollim deixant que el fil caigui lliure entre les cames ―sense embolicar-lo al suro―, ens movem cap a una altre lloc i tornem a deixar anar el plom fins que toqui fons, i repetim l'operació. No pesquem res. 


Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons. 


Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.

jaje, krumpiri, kapula, ulje i sol

Aquesta entrada va a petició de la Nuri, que reclamava un escrit sobre una truita telemàtica que vam enviar via Wattsapp al concurs de truites de Garrigàs.

Doncs mireu, un dia que estàvem molt avorrits ens va picar de gravar-nos fent una truita de patates per ensenyar a la Marija com la fem, que sempre ens diu que ens surt molt bona!

Acceptem qualsevol crítica constructiva, però ja us aviso que els ingredients eren els que eren perquè les botigues estaven totes tancades.



Truita from Carles i Irene on Vimeo.

Crna Gora (2)

Bé, aquesta entrada ve a ser una mica la continuació de l'anterior sobre Montenegro, que van passant els dies i encara us la dec.

La bandera montenegrina.

Doncs mireu, amb un parell d'anècdotes ho enllestirem, perquè de la capital no cal que us en digui res, de tan insípida com la vam trobar. Només podem destacar que vèiem per tot arreu banderes i símbols nacionals, es notava que érem en un país nou de trinca.


Quan anàvem precisament cap a Podgorica, just després d'un revolt: patapam, control de policia. Ens van fer parar al costat de la carretera i ens van dir que havíem excedit el límit de velocitat, que era de 50 i anàvem a 70 (a la carretera principal del país, en un tram gens perillós i sense assenyalar, que després tornant ho vam comprovar). Em van dir que baixés del cotxe amb els papers i jo ja veia que ens queia la multa a sobre. Nosaltres, esverats, ja baixàvem tots quatre del cotxe amb els passaports i anàvem cap on eren ells, però els policies només volien el conductor i a elles les van fer tornar a pujar al cotxe. I ja em tens a mi tot sol per entendre-m'hi. Em van preguntar cap a on anàvem, que què fèiem, que on ens estàvem... i tot en “la seva llengua”. La veritat és que puc dir orgullós que el fet de poder dir quatre coses amb el seu idioma els devia caure en gràcia, i així ens vam poder estalviar la multa. “Aneu més a poc a poc a partir d'ara”, em van dir per comiat. I tu diràs si els vam fer cas, vam acabar travessant tot el país a 50 per hora!

L'altra anècdota també va d'un control de policia, però aquest cop quan ja havíem entrat a Bòsnia, anant per una carretera ben estreta de muntanya. No sé si era que ja teníem experiència o que anàvem a 30 per hora i no ens podien recriminar la velocitat, però aquesta vegada no ens vam posar nerviosos. Els dos policies, avorrits, ens van parar més aviat per distreure's. I després de revisar el carnet i veure d'on érem ens van deixar caure la pregunta:
-Barça o Madrid?
I és clar, tu comences a tremolar perquè no saps quina resposta els agradarà més...
-Barça.
-Ah, Barça, sí, Messi. Cristiano no!
Bufff, encara sort, penses. I llavors tot va com una seda fins al punt que pots arrencar, abaixar el vidre de la finestra i cridar:
-Força Barça!

Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...

Nogomet

Normalment, aquests són els dos estats que em provoca el futbol: indiferència o mal de cap. De vegades, fins i tot, poden aparèixer alhora (i llavors sí que és empipador de veritat). Amb aquesta declaració no cal dir qui escriu aquesta entrada. Que ningú no s'ofengui, que ja ens coneixem.

Dic això perquè aquest cap de setmana he experimentat unes sensacions molt i molt diferents: satisfacció, sorpresa, realització i complaença. No, encara no he entès els fores de joc ni he vist cap partit emotiu, ni menys encara he participat com a jugadora o àrbitre en cap. [De fet, si pogués canviaria algunes quantes normes; la primera: que els gols en pròpia porta quedin sistemàticament anul·lats, home. Quina ruqueria que un equip pugui guanyar per l'error d'un altre! (i que segur que no volia fer!); la segona: les parts són massa llargues, amb mitja hora n'hi hauria ben bé prou; tercera: s'hauria de premiar l'equip/jugador que celebrés amb més gràcia els gols, això sí que és bonic i entretingut! I paro, perquè no vull sentir-me dir que no hi plego res -que, de fet, és ben veritat!]

La qüestió és que el causant d'aquestes plaenteres sensacions ha estat aquest anunci, vist durant una passejadeta de dissabte tranquil. I és que... he llegit (això rai) però el més extraordinari és que entès (i això sempre és més costerut) gairebé tot el que hi diu! Res de l'altre món: 'Per a tots els que no poden viure sense futbol!' / Mireu el millor futbol només a MAXtv i... (fins aquí tot el que he entès) / (a partir d'aquí ja he hagut de buscar alguna paraula) 'fins a mig any sense costos addicionals'.

Goooool!

En croat, 'futbol' és nogomet. Al principi, quan no saps ni d'on et baixen, per recordar-me'n pensava en 'no-gol-metas'. Aquesta és només una de les proeses mnemotècniques que hem anat generant al llarg d'un any, i és que amb el croac (aquesta exquisidesa no és nostra)... n'hi ha per llogar-hi cadires!

Posem fil a l'agulla

Ei! Que ens en vam anar de vacances sense dir res. No vam ni posar un cartellet a la porta per dir que no hi seríem, que ens n'anàvem cap a casa, i que al setembre ja hi tornaríem. Som un desastre.

Avui hi tornem, va. Som a Zadar, un curs més de moment, i a veure què se'ns hi presenta. Tota la tarda, però, hem estat pendents del que ens deixen saber els mitjans i els amics i companys que han sigut valents i s'han plantat, a cavall dels autocars, al rovell de l'ou. Ho hem anat seguint amb els ulls ben oberts i les orelles atentes. Sentim de tot, i no tot ens agrada, però sí que ens fan bategar els cants i les imatges i la gresca ens arriba viva.

Nosaltres ens hi hem sumat des de la pàgina diadavirtual.catalansalmon.com, ara mateix col·lapsada, i on hi ha més de 20.000 persones que s'han volgut manifestar posant-se un puntet al mapa. El món és molt gran i la gent s'escampa, sí, però hi ha coses que no es queden a casa perquè no es facturen, sinó que es porten sempre posades i que es poden explicar bé i fins i tot, fer-les entendre a qui està disposat a escoltar de veritat.

Avui hi ha, també, un altre 11 de setembre de victòria. Aquest matí llegíem que 'quatre anys i mig després de declarar unilateralment la independència de Sèrbia, Kosovo va celebrar ahir a so de bombo i platerets la consecució de la “plena sobirania”, amb una sessió solemne al Parlament de Prístina (el Punt/Avui)'. És clar que només 91 dels 193 països que formen part de les Nacions Unides n'han reconegut la independència.

I la pregunta de sempre: punt i seguit o punt i a part?

Molt bona Diada!

Riqueses

Aquesta setmana al port de Zadar hi ha aparegut un castell que navega, un hotel privat, una ostentació flotant d'una riquesa insultant.  

On deu ser més barat atracar, a Zadar o a Dubrovnik? 

Segur que a Zadar. 

Sí, i segur que el propietari d'això vigila d'estalviar una mica amb els amarratges. 

No ho llegeixo bé. Com es diu? 

Maja Queen. 

Però això té nom de creuer i no pas de iot privat. 

Sí, però no, no.És tot d'un sol paio.

És que és del quart home més ric de Mèxic. 

I tu com ho saps? 

Perquè jo sóc la nòvia d'aquest port. 

I ens ho pots ensenyar? 

No no, que el meu amant vol discreció. 

Dona, amb aquest trasto, de discreció ben poca. 

Quina por, ser el quart home més ric de Mèxic.

És arquitecte, es veu.

Ahà...

Doncs jo no me'l compraria, però si me'l regalessin, me'l quedaria. 

Ui no, jo no. Què en fas d'una cosa així? És un maldecap. 

I tant, i tant...

Deu tenir algun fill, o què?

Fora d'hores

Trossos de temps vell i trencat,
tot escampat,
a Zagreb el desembre passat. 

Temps. El que passa tan de pressa cada dia. El poquet que falta per tornar a casa uns dies que s'escaparan dels dits. Tot el que fa falta per preparar una classe, i que es volatilitza després, en un moment. El que hauríem d'haver dedicat a aprendre paraules noves. El temps afegit de cada tassa de te, o el restat, en cada glop de rakija. 

I les campanes d'aquí al costat que ja hi tornen:
clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc. 

Són les vuit. 

El temps que no és temps, dins del túnel del temps, alguns quilòmetres de no-res,
a cavall de dos llocs. 

I a la sortida: Dalmàcia, que ja és una mica casa. 

I tots els tic-tacs que fan toc-toc i tu dius: tururut!

Que el meu temps és meu, i tant, què t'has cregut.

Té un rosegó de segon, cu-cut pesat!

Samo malo, molim.

Banda sonora:

No tinc temps, Mazoni.

Àlbum de primavera

Bok!

Això fa dies que està molt quiet i nosaltres fa unes quantes setmanes que no parem. Amb la primavera estrenada ens neixen moltes coses per fer que ens entretenen i ens omplen les hores de moments per recordar. Com que es fa difícil escriure de tot el que hem fet últimament, avui farem una entrada més fotogràfica que mai. Gràcies per visitar-nos, encara!

Finals de març: excursió a l'illa d'Uglijan, cerca primaverenca d'espàrrecs/espàrgols

Com es notava qui era el que havia anat a buscar espàrrecs més vegades!
Amb el romaní a la boca i molta atenció, va collir els més  formosos (que no eren gaires perquè hem passat un hivern molt sec i els pocs que hi havia eren més aviat esquifits).

A l'hora de dinar feia un sol que enamorava. Vam seure a la vora del que queda del castell de sant Miquel, al capdamunt de l'illa. Al fons, una segona línia d'illes: Dugi otok i unes quantes de més petites i altres illots deshabitats. En un dia clar la vista és espectacular!

A la tarda, sense mirar si trobàvem gaires més espàrrecs, vam fer una caminada amb la intenció d'arribar a l'altre cap d'illa.  Pel camí vam trobar aquesta (de)construcció i ens hi vam retratar, despentinats i amb les cames una mica ressentides.

La Natalia ensenya l'almosteta d'espàrrecs que vam collir entre tots. L'endemà en vam fer un remenat amb alls tendres i cansalada que va sortir més que bo.

Setmana santa a Bòsnia i Hercegovina: aquesta vegada sí!

Mostar, de nit. Hi vam arribar a entrada de fosc i la primera volta per la ciutat ens va impressionar. Feia un xim-xim de pluja fina i hi havia molta tranquil·litat. Quan va començar a ploure més, ens vam refugiar en un lloc on feien una teca boníssima. 

L'aigua verda i preciosa del riu Neretva i el pont reconstruït. Creuar-lo és una sensació estranya, però més encara quedar-s'hi al bell mig i sentir-hi el ressò dels cants que surten de tots minarets de banda i banda de la ciutat. Corprenedor.

El ritual del cafè és una part essencial de la vida quotidiana: es prepara en aquestes cafeteres d'estil turc, es deixa reposar i se serveix en uns gotets que hi fan joc. S'acompanya d'un terròs de sucre i una delícia turca (de fruits secs i molt sucre). El marro que queda serveix per llegir el futur. Si voleu tastar-lo, passeu quan vulgueu, que en farem una mica.

El tramvia de Sarajevo i algunes teulades nevades. Vam trobar un cel tapat, aigua i neu. Però la ciutat tenia un batec fort i nosaltres, valents, vam passejar-nos-hi a pleret. 

                      

13 d'abril: recital poètic català/castellà amb queimada gallega final

Les estudiants van llegir versos de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals i Carles Rebassa. El denominador comú era el menjar i el beure i el plaer inherent que hi ha en fer-ho. L'acte es va fer al Cafe Galerija Đina, que tenia, precisament, una exposició dedicada a la cuina.

Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat,/ tallat en tires.
Els pebrots escalivats van quedar al punt, digníssima mostra de l'homenatge que el poeta valencià els va fer.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. La queimada va escalfar el local i les galtes de tots els que en van voler beure.  Aquesta la vam haver de fer amb rakija, l'aiguardent croat.

Va ser molt guai.

VI Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques: una setmana d'alta intensitat!

L'Aula Magna de la Universitat de Zadar, amb les estudiants el dia de la inauguració. Tot i que aquest any s'ha celebrat la 6a edició de les jornades és el primer que s'han decidit a fer samarretes. Feien molt goig!

El poeta i artista eutròfic Josep Pedrals va fer un taller sobre poesia barroca a les estudiants de 1r i 2n. Després d'una introducció al context i un recital amb els més representatius de l'estil, les estudiants van escriure'n un i després, sense vergonya, van haver-lo de recitar amb els consells del poeta. El company Pau Sif ho ha explicat molt bé aquí. L'endemà vam fer-lo participar en un recital a tres veus: amb la poeta gallega Maria Lado i la traductura (al portuguès) i poeta croata Meri Videc. Una meravella.

Pregunteu-vos això: en quina llengua compteu? En quina llengua insulteu? Quina llengua utilitzeu per resar, si és que ho feu? I per treballar? Coincideixen sempre? El professor Albert Branchadell va presentar el tractament de la diversitat lingüística a Croàcia i a Catalunya des d'un enfocament comparatiu a les estudiants de 3r. La sessió, rica d'exemples i molt ben organitzada, va ajudar-nos a entendre la complexitat legal i social del bilingüisme.

Com a bones amfitriones, les estudiants fan una visita guiada per la ciutat en català als convidats. Tot i que hem tingut una setmana de pluja, xàfecs i ruixats, el dia previst va fer un sol escandalós i un dia de primavera fenomenal. La visita es va allargar perquè les guies estaven entregades i els nostres convidats, pacients i interessats, no es volien perdre cap racó de Zadar.

Final de festa totalment apoteòsic. Havíem preparat un karaoke iberoromànic (amb cançons en portuguès, castellà, gallec i català) del tot casolà. La cosa es va animar tant que vam haver de plegar abans d'hora perquè la policia local no és tan simpàtica com nosaltres. Una bogeria de nit que ha posat punt i final a una setmana intensa i memorable.

Una abraçada i fins aviat!

Benkovac

El cap de setmana passat vam anar a fira. A una mitja horeta amb cotxe des de Zadar hi ha el poble de Benkovac, on organitzen cada dia 10 un mercat a l’aire lliure en un descampat a tocar del bosc. Ja hi havíem anat un parell de vegades, però entre una cosa i una altra encara no havíem pogut veure la famosa fira: el primer dia vam arribar tard, quan ja desparaven, i el segon cop va ser després de la nevada i no hi vam trobar ni una ànima, devien tenir por de fred.

Aquesta vegada sí que vam tenir sort, feia molt bon dia i a més es va escaure en dissabte i hi havia molt d’ambient. I de què és la fira? Doncs és un mercat rural on venen una mica de tot. Podríem dir que hi ha tres sectors: el de la maquinària, el del bestiar i el de les parades de tot tipus.

Unes quantes gallines. Per cert, aquí els galls quan canten fan "kukuriku".

El sector de les màquines no us penseu que és gran cosa (res a veure amb la fira de Sant Josep de Mollerussa –de moment–), una petita mostra de tractors, arades i altra maquinària. La part del bestiar no era gaire extensa tampoc i segurament altres dies deu ser més lluïda, però vam poder veure que venien força aviram: gallines, ànecs, galls dindi, coloms..., també hi tenien conills, gossos (no pas per menjar, eh) i un ruc amb un ruquet petit que mamava.

La velleta dels vestits.

Cistells i escombres.

La peka.

Un bon grapat d'aixades.

La part més grossa era la de les parades de tota classe. N’hi havia de sabates, de roba (unes quantes de roba militar o de caçador) i de coixins, cortines i teles. D’aquest apartat cal destacar la velleta amb més anys que arrugues que venia vestits i peces folklòriques ben acolorides. També hi havia parades amb tot d’estris i mobles treballats de fusta i de vímet, amb tamborets, culleres, cistells de totes mides i formes, joguets... Fins hi tot hi havia llocs on havien parat sofàs, llits, bancs, taules i més mobles. N’hi havia que venien antiguitats i ferralles barrejades (es feia de mal dir què era una cosa i què era l’altra), un gènere digne d’estar exposat als Encants. D’altres oferien aixades, carretons i tot d’eines del camp. També venien planter i fruiters. I encara hi havia parades amb recipients de fang i de ferro, com ara la peka, aquella tapa que havíem explicat en una altra entrada que serveix per coure aliments amb l’escalfor de la brasa.

Els embotits fumats.

Si us hi fixeu veureu la pell de la bèstia.

I, finalment, parades de menjar, és clar, amb sacs de patates de 10 quilos, cebes, rastelleres d’alls, llegums, fruits secs... I n’hi havia una on tenien embotits fumats i formatges, amb un formatge fresc molt curiós que només elaboren durant els mesos de febrer i març, perquè està fet amb la llet de les ovelles que acaben de parir, i el guarden dins d’una pell de xai o cabra. Nosaltres en vam demanar una mica i ens el van treure de dins d’aquella mena de gaita resseca. Tot s’ha de dir, barrejat amb l’amanida i alguna cosa dolça com ara mel és boníssim! També vam comprar un coixí d’aquests que es posen a la cadira per plantar-hi el cul, un cullerot de fusta per remanar la paella (tenim pendent de fer una paella valenciana... però això ja ho explicarem més endavant) i tres pensaments per guarnir el balcó: un de taronja, un de groc i un de lila.

Només vam marxar amb la recança de no haver-nos endut una kokoš. Potser la pròxima vegada la posarem al sac i el lligarem ben lligat.


Per cert, les fotos no són nostres perquè ens vam quedar sense bateria. Les imatges són del web de Benkovac i de la pàgina d'eZadar.

Carnaval a Rijeka

Bòsnia no ha pogut ser, aquesta vegada no. Massa fred, massa gel i neu a les carreteres, massa quilòmetres de carretera en no gaire bon estat. Segur que a la primavera Sarajevo i Mostar encara seran més boniques.

Hem trobat alternativa: el cap de setmana passat vam anar de Carnaval a Rijeka. Ens van dir: aneu-hi, que és el tercer Carnaval més famós del món després del de Río i del de Venècia (i que no s’enfadi la gent de Sitges i de Roses).

Després de fer una primera volta per la ciutat no vam tenir la impressió que allà s’hi hagués de celebrar un Carnaval tan gran. Sí, hi havia cintetes de colors penjades pels carrers i algunes banderetes amb el símbol de la ciutat (el morčić, un moret que també va acabar fatal de l’època de les invasions turques), i també globus de colors amb forma de palmera que decoraven el Korzo, el carrer principal (de l’italià “corso”).

Que penséssim això també ho devia fer aquell cel tapat, els edificis molt més aviat lletjos, les grans torres comunistes que vigilen els carrers com titans de formigó. Rijeka és una ciutat industrial i té un dels ports de mercaderies més importants del país. No ens ho vam dir els uns als altres, però ens sembla que tots devíem pensar el mateix: Zadar és petitet però té gairebé sempre una llum que enamora.

Cel i ciment. Tot era del mateix color.

Rijeka, també. Segons l'artista Vojo Radoičić.

Ens va agradar moltíssim trobar una pizzeria bonica perquè sí (i bona també!). Es diu Braccera, hi fan pizzes, bruschetes, amanides i pastes de tota classe i, el millor de tot, és que està tooooota decorada amb peces d’aquest artista. Una meravella! Un altre local que ens va agradar molt va ser un antic casalot que avui s’ha convertit en una mena de sala de concerts, és com si fos una casa okupa amb la cara neta, amb molt bona música, millor ambient i, una cosa molt important: la calefacció encesa!

El dia gran del Carnaval va ser el diumenge. A les dotze del migdia va començar la desfilada pels carrers. Hi havia colles amb molta gent i d’altres de més discretes. Els temes de les disfresses? De tota mena: clàssics com les diablesses, cambrers, flors i jardiners, abelles i ossos; moderns com els que anaven de Facebook, repetits, com els Caçafantasmes (i una multitud de babetes!), de titelles... Hi havia colles que portaven carrosses (des de cotxes atrotinats fins a tràilers de molts metres) i gent que havia preparat coreografies per impressionar el jurat. Com en tots els carnavals del món, el que feia tothom era beure de tot i molt.

Aquests portaven una esquetlla molt grossa al cul.

Una de les disfresses més curioses és la dels zvončari, uns homes (dones no) que es posen un jac de pells de corder (fan pudor i tot) i porten un penjoll d’esquetlles per tota l’esquena. Són molt escandalosos i fins i tot van picant-se els uns amb els altres per fer encara més soroll.

Nosaltres no portàvem disfressa però ens vam voler pintar la cara en una paradeta on hi havia nois i noies que per 20 kunes (uns 3 €) et feien una filigrana de colors a la galta. N’hi havia unes quantes, nosaltres vam triar la millor!

Un gremlin molt simpàtic.

Espelliño, espelliño, a máis fermosa do mundo,

podes dicirme quen é?

I per anar rematant el tema, una de les coses que s’han de tastar aquests dies són les fritule, uns bunyolets fets amb rakija (aiguardent) i espècies. I si se suquen a la xocolata la cosa ja és tremenda del tot.

Snijeg

(Neu)

Ahir va nevar.

Avui ha nevat.

Ara no neva.

Demà potser també nevarà.

Que guai!

I que blanc!

Hladan

Ara sí que ha arribat de veritat la fred! Al carrer l’aire és glaçat i en Tomislav Molijnu diu que aquesta setmana les temperatures a tot Dalmàcia seran sota zero i que la probabilitat que nevi és molt alta.

Encara sort que nosaltres al menjador de casa, amb l’aire condicionat nou de trinca, hi estem la mar de calents...

...ara bé, una altra cosa és l’habitació, on l’ambient és una altra història!

Passa... passa...!

Lost in Translation

Matinada del divendres. Un alemany i una catalana parlen en un bar croat on hi ha música d’un grup que fa versions de grans èxits en anglès. Això que l’alemany comença a explicar una tradició de Carnaval d’una illa dàlmata anomenada Lastovor. Diu que, des del cim d’una muntanya, llancen cap avall, encès, un ninot que representa un turc (turkish puppet). La catalana, esgarrifada, pregunta si al pobret petit gall dindi (turkey puppie) el cremen viu.

L’alemany, incrèdul que la catalana pogués formular aquella pregunta, li demana que com pot pensar que, avui en dia, cremin de viu en viu un pobre turc. La catalana, quan lliga caps, esclata a riure i entèn la confusió. Li ho prova d'explicar tot a l’alemany, que també riu, i acaba amb un molt encertat ( desafortunadament encara) comentari: les salvatjades més grans amb els animals es fan a Espanya.

El turc del Carnaval de Lastovo, de cap a la foguera.
Qui s'ajunta amb mala gent, sempre acaba rebent.

La llegenda d'aquest carnestoltes, més o menys ben explicada, la trobareu aquí. 

Té sorpresa. [Al final de la pàgina, l'últim apartat "Mitos y leyendas"].

Aquesta setmana ha estat especialment rica en el camp d’aquest tipus de disbarats. El diari El Punt/Avui publicava una notícia sobre el referèndum de l’entrada a la UE que es va fer ara fa una setmana a Croàcia (en parlarem una hora o altra). Explicava que entre els que han recolzat l'adhesió a la UE destaca Davant Gotovina, ex comandant de l'Exèrcit de Croàcia condemnat a 24 anys de presó pel Tribunal Penal Internacional (TPI) pels crims de guerra comesos contra els serbis entre 1991 i 1995, el qual va complicar les negociacions entre el país i la UE.  Tot correcte, llevat que aquest home es diu Ante Gotovina, i no pas "Davant" (suposem que la notícia es devia agafar d'agència i se'n va fer una traducció de l'espanyol al català). 

No sabem si és arran d’això o què, però pocs dies més tard aquesta mateixa capçalera publicava un article de Carles Ribera titulat “Traductors automàtics”, on es reconeixia la invisible i imprescindible feina dels correctors i traductors professionals, malgrat que avui tothom disposi d’eines automàtiques creades i entrenades per fer aquesta tasca.

Però precisament és l’ús precipitat, indiscriminat i passiu d’aquests traductors el que fa que el professorat de llengua es trobi tresors com aquest*: “Jo parlo tres llengües: polonès, castellà i engonals”. Que com pot ser? Escriviu "inglés" sense accent, que el traductor no falla: "ingles" = engonals. Un 10 per la maquineta i un 0 per la persona que l’ha utilitzat. 

No trobem cap altra millor manera d’acabar que enllaçant un parell de vídeos de dos catacracs del multilingüisme. Un seleccionador de futbol espanyol inventant-se un francès delirant i un pilot de Moto GP fent un transvassament molt creatiu del castellà a l’anglès. Perquè estan “like fish in the water!”.

Aquesta entrada es pot enriquir molt amb les experiències que tots els amics docents, correctors, traductors i escriptors vulgueu aportar. Endavant les atxes!

*Basat en fets reals. La lectora de català de Bremen ha volgut compartir aquesta perleta amb la resta dels seus companys. Gràcies!

Reentreé

La tornada ha costat.

Després de les vacances de Nadal a casa s'ha fet costerut tornar-hi, i per això s'ha fet més llarga del que hauríem volgut la pausa bloguera. Però ja hi som altra vegada, amb una entrada curteta, que ja tocava, i només per dir que tot continua bé. Aquestes primeres setmanes de l'any ens hem fet passar els enyors amb bona teca (paella zamorana inclosa!), passejades lluminosess vora el mar, un concert de Hladno Pivo* (rock del bo!) a l'Arsenal, una visita a l'exposició fotogràfica "Barcelona live stream" a Zadar (?!), i amb força estones casolanes, estrenant l'aire condicionat (que també fa escalforeta), regal dels Reis croats.

Ara el que més ens anima és l'arribada de l'època d'exàmens perquè nosaltres escamparem la boira uns dies a Bòsnia, on ens fotrem de fred i podrem respirar un aire diferent dels balcans. Us explicarem com va.

Ens hem proposat d'anar mantenint viu aquest espai, afegint-hi coses més sovintet. Esperem que el propòsit sigui dels que es compleixen de veritat i arriben a final d'any. 

Sretan nova godina i fins ben aviat!

* Us animem a escoltar aquesta cançó, es diu Konobar ('cambrer'). La trobem la mar d'animada i agraïda, perquè és d'aquelles que es poden cantar sense saber-ne gens ni mica què diu (com a mínim l'últim tros: looo, looo, lo-lo-lo-lo, lo-lo-lo-lo!!!). Per si voleu fer karaoke, hem triat el vídeo que té la lletra. Qui és el més valent?