Ljubljana Exprés

El primer cap de setmana després de la tornada de les vacances de Nadal vam aprofitar per fer una escapada llampec a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Teníem moltes ganes de visitar aquesta ciutat perquè tothom que hi havia estat ens havia dit que era tan maca i que s'havia de veure, sobretot tenint-la tan a la vora. Vam sortir dissabte al matí cap a Zagreb amb autobús amb la intenció de passar el dia allà i l'endemà agafar el tren de primera hora cap a Ljubljana. En Nuno i la Soraia, els lectors i amics portuguesos, ens van acollir de bon grat a casa seva: només d'arribar ja vam trobar la taula parada! A la tarda vam fer la nostra, passejant pel centre i remirant botigues, i al vespre ens vam tornar a reunir amb ells per anar a sopar a un xinès (una cosa exòtica que només es pot fer a la capital!) i rematar la nit fent un toc en un flamant bar de copes brasiler (sense caipirinha, ni samba, ni cambreres remenant el cul!).

L'endemà, quan ens vam llevar, feia una bona estona que nevava i els cotxes ja estaven gairebé camuflats. Després d'un petit contratemps a l'estació de ferrocarrils de Zagreb, una espera de 6 hores fins al següent tren i un trajecte a través d'un espectacular paisatge a les fosques i amb els controls rutinaris d'uns guàrdies de duanes que tenen les hores comptades, vam arribar a la capital eslovena, on la neu també ho cobria tot i tampoc no parava de caure. Ens vam dirigir de caps a l'alberg a deixar les maletes i després vam sortir un altre cop a fer una passejada nocturna sota la neu per situar-nos una mica. No vam trigar a refugiar-nos en una pizzeria i endrapar-nos una pizza tot cantant els gols del Barça (jo amb més eufòria, tot s'ha de dir). Finalment, vam retirar-nos a l'alberg abans no se'ns mullessin massa els peus. La neu encara queia.

Ens vam despertar a trenc d'alba, però el temps no havia canviat i ens ho vam agafar amb calma. Feia una fred que glaçava i la neu, sabeu què, no ens desemparava. Vam passar el matí passejant pels carrers antics, el pont dels Dragons, el mercat... i entrant a cafeteries per escalfar-nos; però, ara sí, sense poder evitar d'acabar amb els peus xops. Al migdia vam decidir tocar retirada i agafar el primer tren de la tarda que ens portés cap a Zagreb. Llàstima del temps, perquè encara que la Ljubljana que vam veure era de postal, en vam marxar amb la sensació de no haver-la aprofitat prou.

Quan arribàvem a Zagreb el tren es va aturar en mig del no-res i vam perdre mitja hora que va fer que se'ns escapés el primer bus. Després de reprendre la marxa ens vam aturar al cap de cinc minuts en una estació. Ja érem a Zagreb, així que vam decidir baixar. Havia nevat tant (ah, i encara nevava) que la neu arribava a l'altura del vagó, i quan vaig fer el salt per baixar vaig quedar enfonsat fins més amunt de la cintura. Obrint camí vam travessar una altra via i amb penes i treballs vam arribar a l'estació, i quin salt que ens va fer el cor quan vam veure que érem a Zagreb Oest! Ja ens tens tornant ben de pressa pel corriol que havíem fet per enfilar-nos un altre cop al vagó abans no arranqués el tren. La ciutat havia estat un autèntic caos tot el dia i quan vam arribar encara no funcionaven els tramvies, només se circulava per les carreteres principals i el nostre tren era el que anava obrint via entre la neu. Per sort nostra, finalment vam poder arribar a l'estació central, patinar xino-xano fins a l'estació d'autobusos i agafar el penúltim autobús que sortia (sense problemes) cap a casa. 
Quan vam arribar: Zadar, 15º. Visca la Mediterrània!

S'obre el teló i...

Un dia sense riure és un dia malgastat.

Abans d’escriure aquesta entrada n’hauríem (n’hauria) d’haver escrit alguna més, perquè de coses, el desembre passat, en va anar ben ple. Si de cas miraré de recuperar-les un dia d’aquests (cosa que vol dir, segurament, que passaran de llarg) perquè avui voldríem estrenar l’any blogaire d’una manera que trobem que és la millor per acarar els moments d’angúnia i ofegar les veus que ens volen pintar més fosc que mai el futur més immediat.

Després de passar les festes a casa hem tornat a Zadar amb la panxa i l’esperit ben inflats i amb energia renovada per engegar a tota màquina. Aquesta primera setmana (que idealment hauria d’haver estat tranquil·la i sense gaires bonys) ens ha remenat els sentits. El de l’humor també. I per això avui farem un selecte entremès amb els millors acudits balcànics que ens han regalat els nous amics i que ens han acolorit els vespres d’aquests dies d’aterratge.

Com que ens ha agradat tant entendre'ls i no pas per la llengua, perquè ens els van explicar en català!, sinó perquè n'enteníem la gràcia perquè ja coneixem alguns dels referents que fan falta per saber com es critiquen entre les diferents zones (allò que passa a tot arreu, vaja: que si els d'aquí són uns ganduls, que si els altres són de la Verge del Puny Tancat, que si els de més enllà són uns barroerots... ), els volem compartir aquí. 

Perquè fer unes bones rialles, d’aquelles que oxigenen el cervell, estimulen el reg sanguini i ens fan sentir la mar de bé és molt saludable i una bona manera de tornar i reactivar aquest espai.

Bòsnia: l’etiqueta que han penjat als bosnis és la d’ignorants, de gent de poca llum, d’estar per casa. Podríem dir que són com la gent de Lepe dels Balcans. Hi ha una sèrie d’acudits protagonitzats per una parella de bosnis, el Mujo i el Haso (diminutius de Mohamed i Hassan). Com els acudits del Jaimito, són infinits i n’hi ha tantes variants com persones que els expliquen. I com són les coses, ens en van explicar tants que no en podem recordar cap!

Sèrbia: els serbis, als acudits croats, sempre són els dolents de la pel·lícula, els violents, els desconsiderats. No cal donar-hi més tombs.

Un serbi se’n va de vacances a Croàcia amb cotxe i arriba a la frontera. L’agent de la duana el para i li demana la documentació. La revisa i li pregunta: -Ocupació? I el serbi diu: - No, avui no. Vinc de vacances.

Eslovènia: molts acudits sobre Eslovènia fan referència a les petites dimensions del país.

Sabeu com toquen l’acordió a Eslovènia?

En vertical, perquè si ho fessin en horitzontal sortirien del país.

Croàcia (costa dàlmata i illes): els qui tenen la fama de garrepes fins al moll de l’os són la gent de les illes de la costa dàlmata, és a dir, els croats insulars.

Això que és un avi al llit de mort. Durant els últims minuts de vida, amb els ulls mig tancats perquè ja no té gaires forces, va dient: Fill meu, ets aquí? I el seu fill contesta: Sí, pare, sóc aquí. I l’avi continua: Filla meva, ets aquí? I la filla diu: Sí, pare, aquí em teniu. Després demana pel seu gendre i la seva nora, que també li diuen que no s’amoïni, que l’acompanyen fins a la fi. I, finalment, demana pels seus tres néts: Sí, avi, també som aquí, no volem que te’n vagis sol. I quan l’avi s’ha assegurat que tothom l’acompanya, crida enfadat, abans de morir: Si tots sou aquí, què cony hi fa el llum de la cuina encès?!

També circulen acudits sobre gitanos, que apareixen amb la mateixa fama que tenen als nostres: lladregots, penques i bruts.

Sabeu qui va inventar el triatló?

Un gitano que va anar a peu a banyar-se al mar i va tornar a casa amb bici.

Hi ha una competició internacional en què hi participen tres persones: un suec, un irlandès i un bosni. La competició consisteix a superar tres proves: beure’s una ampolla de rakija sencera (aiguardent), entrar en una cova i trencar una pota a l’ós que hi viu i fer-s’ho amb una gitana. Arrenca la competició:

Comença el suec. Es mira l'ampolla, comença a beure i no pot acabar-se-la de cap manera. Eliminat.

Continua l’irlandès, que s’acaba sense problemes l’alcohol i se’n va, una mica estabornit, a la cova. Hi entra, se sent molt rebombori i ja no en surt mai més. Eliminat també.

L’últim és el gitano, que es beu la rakija com si fos aigua, entra a la cova, se sent rebombori i en surt tot esgarrapat, ferit i brut però triomfal i diu: va, on és la gitana, que li trenco la cama!

S’obre el teló i surt un gitano. Desapareix el teló.

Que tingueu un 2013 ple de rialles!