Són les 6 del matí i em desperto sense que soni el despertador. A fora comença a clarejar i a la cuina ja n'hi ha quatre que fan el cafè. Jo no tinc temps de fer-lo perquè ens hem d'afanyar si volem aprofitar totes les hores de sol, i ja veig que m'hauré d'esperar fins que tornem. Sense perdre ni un moment ens calcem les botes d'aigua, ens posem els impermeables i pugem a la barca per anar a recollir les xarxes que havíem llançat el vespre anterior. Mentre anem avançant per l'aigua calmosa de la badia el sol es va enlairant i ens descobreix totes les illes que hi ha a la vora de la nostra, Lavsa, amb la qual formen el conjunt de les Kornati. Quan arribem a la boia que ens indica on és la xarxa, en Vlado para el motor i s'hi acosta a cop de timó amb la mateixa inèrcia, en Nikola agafa la xarxa amb un ganxo i la comença a pujar. A mesura que va estirant veiem algun peix atrapat, llavors en Leon me'n va cantant el nom ―se'ls sap gairebé tots―, i va comptant quants n'hem agafat de cada classe. Repetim l'operació amb dues xarxes més que havíem parat i després girem cua per tornar a port.
Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.
Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.
Quan arribem al moll acabem de netejar les xarxes. Se'ns ha fet un xic tard i decidim d'esmorzar a peu dret un tall de cansalada i pa per no encantar-nos gaire.
Agafem els carretons, els sacs, els plàstics, les tisores de podar, la serra... i el menjar i beure! i anem cap al tros de les oliveres tot resseguint un caminet al costat de la badia. Quan hi arribem quatre ovelles marxen esporuguides, ningú se'n cuida des de fa anys i ara campen al seu aire amb unes llanes rastes que fan riure. Encerclem el peu de l'olivera amb els plàstics i comencem a pentinar les branques amb les mans, perquè diu que si féssim servir rasclets faríem malbé les branques i el fullatge. N'hi ha uns quants, d'arbres, i no els podrem pas fer tots. Cada any, quan vénen a l'illa per collir, treballen les oliveres que poden, i les altres es queden sense fer. Quan escollim una olivera que fa temps que no es toca les branques són espessíssimes i han crescut al seu aire, de manera salvatge. Llavors aprofitem per fer-hi una bona podada, començant per les parts més altes, així no ens cal enfilar-nos.
Som 12 persones a l'illa, gairebé tots família, excepte jo, en Nikola i en Leon, i un altre professor de la Universitat, en Milenko.
Quan s'acosta migdia i ja n'hi ha algun a qui li comencen a roncar el budells, en Vlado estén unes estovalles a terra i comença a tallar pa, formatge i cansalada. Al cap d'una estona ja està tot parat: també hi ha paté, ous durs, formatge fresc, mandarines, vi negre per regar-ho i cafè fins i tot. De cop i volta un s'aixeca i va cap a l'olivera, i llavors, amb la rotllana trencada, a comptagotes anem tornant a pentinar les branques. L'estona va passant tranquil·lament, amb converses gairebé impossibles on vaig pescant alguna paraula; puc intuir de què parlen, però no em sento capaç de posar-hi cullerada si no és per respondre alguna pregunta que em fan directament. De tant en tant es fan un panxot de riure amb un acudit, i si és prou digne, llavors demanen a en Nikola que me'l tradueixi, perquè pugui compartir la riallada amb ells.
Quan el sol ja és molt baix ens afanyem a recollir les olives dels plàstics, les fiquem al darrer sac, el lliguem, el carreguem al carretó ―n'hi caben dos― i comencem a fer viatges cap a la casa. Quan hem descarregat l'últim sac em diuen si vull anar a pescar calamars i de seguida dic que sí.
Ja és gairebé fosc. Amb en Milenko pugem a la barca petita amb els estris per pescar i sortim. A terra en Vlado encén el foc per coure a la brasa el peix del matí, i en Nikola i en Leon aprofiten aquesta estona abans de sopar per banyar-se ―és 2 de novembre, però no fa gens de fred i el sol ens ha acompanyat tot el dia―. Anant amb la barca observo fascinat un cel serè carregat d'estrelles, que resulta més espectacular gràcies a l'escassa il·luminació de l'illa. Quan arribem a lloc, en Milenko m'explica com s'ha de fer per pescar calamars. Tinc un fil de pescar embolicat en un suro, en un cap hi ha el plom i a dos pams un esquer de plàstic fluorescent amb un ham amb moltes punxes, i dos pams més enllà un altre esquer igual. He de deixar anar el fil fins que toqui fons, llavors aixecar-lo uns 4 o 5 pams i esperar, al cap de 4 segons fer una estrebada i esperar 4 segons més; així repetidament fins que noti alguna cosa o fins que em digui “marxem, que aquí no hi ha res”. Aleshores recollim deixant que el fil caigui lliure entre les cames ―sense embolicar-lo al suro―, ens movem cap a una altre lloc i tornem a deixar anar el plom fins que toqui fons, i repetim l'operació. No pesquem res.
Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons.
Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.
Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons. Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.
