Excursió a Paklenica

Aquest cap de setmana hem aprofitat per fer una excursió al Parc Natural de Paklenica (es llegeix Paklenitsa), que és (si vas ben guiat i no et perds pel camí) a uns tres quarts d’hora amb cotxe de Zadar. 

Paklenica, situat al sud-est del massís de Velebit, que forma part dels Alps Dinàrics, és un conjunt de muntanyes calcàries que vistes de lluny tenen un aspecte més aviat sec i pelat, però quan hi ets a sobre comproves que els boscos de faigs i pins et van envoltant i que pots fer bona part del camí passant per l’ombra. Els pics més alts no arriben als 2.000 metres i hi ha una xarxa de senders que recorren la serralada, que està tallada per dues valls: Velika Paklenica i Mala Paklenica.

Cotxe aparcat, motxilles a coll i a punt per a la marxa. Abans de tot, però, calia pagar l’entrada. El senyor que les venia (tenia tot el braç dret tatuat i la cara ben vermella) ens va dir que ens faria un descompte perquè li havíem caigut bé, perquè li havíem distret el matí i, sobretot, perquè la Roser ja té un domini espaterrant del croat. Total, que ens vam estalviar unes 10 kunes per entrada (que seria menys d’un euret i mig), 30 cadascú, a preu infantil. Tot això que hi vam guanyar.

El parc és un paradís per als escaladors. N’hi havia dotzenes i ens els miràvem des de baix, comentant la força que s’ha de fer (i tenir) per emparrar-se per aquell rocam feréstec, mantenir-s’hi amb dignitat i, finalment, baixar-ne com si res, lleugers i lliscant com si fossin tots spidermans (i spidergirls també, que n’hi havia força) en ple entrenament. 

Com dèiem, però, tot això nosaltres només ens ho miràvem. Havíem anat al parc a fer una caminada que no ens semblava que hagués de ser tan costeruda, però sí, almenys la primera mitja horeta. 

De davant a darrere: la Natalia (lectora de gallec), la Irene
(lectora d'enguany) i la Roser (dels darrers tres) al costat
de la fita assolida. El Carles ens feia la foto, clar... 

Comencem pujant per un camí de pedres grans i llises que va fent esses, i de seguida anem guanyant altitud. És el tram més fort, però com que estem frescos i tenim ganes de caminar aviat el superem. A partir d’aquí trobem la recompensa al nostre esforç: una font natural d’on surt una aigua fresquíssima que ens serveix per refer-nos de la pujada i ens assenyala el començament d’un tram molt més suau i agradable que passa pel mig d’una fageda. Pel camí fins i tot podem veure tres isards que s’han acostat a una bassa per beure. Quan arribem al refugi de Lugarnica decidim fer parada per dinar, que ens ho hem ben guanyat! Havent dinat, reprenem el camí fins al següent refugi, a una mitja horeta de distància, per un tram una mica més empinat però igualment de bon fer. El sol encara pica i no ens podem estalviar l’última suada; sort que no triguem gaire a arribar al nostre final de trajecte i tornar a omplir l’ampolla d’aigua. Aquest refugi és el punt de partida per travessar cap a l’altra vall i fer diversos cims (a més de 5 hores de distància!), però nosaltres estem prou satisfets de la ruta i ja pensem en el gelat que ens fotrem quan arribem a Starigrad, el poble de l’entrada del parc.

Avall que fa baixada!