Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...