Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...

Nogomet

Normalment, aquests són els dos estats que em provoca el futbol: indiferència o mal de cap. De vegades, fins i tot, poden aparèixer alhora (i llavors sí que és empipador de veritat). Amb aquesta declaració no cal dir qui escriu aquesta entrada. Que ningú no s'ofengui, que ja ens coneixem.

Dic això perquè aquest cap de setmana he experimentat unes sensacions molt i molt diferents: satisfacció, sorpresa, realització i complaença. No, encara no he entès els fores de joc ni he vist cap partit emotiu, ni menys encara he participat com a jugadora o àrbitre en cap. [De fet, si pogués canviaria algunes quantes normes; la primera: que els gols en pròpia porta quedin sistemàticament anul·lats, home. Quina ruqueria que un equip pugui guanyar per l'error d'un altre! (i que segur que no volia fer!); la segona: les parts són massa llargues, amb mitja hora n'hi hauria ben bé prou; tercera: s'hauria de premiar l'equip/jugador que celebrés amb més gràcia els gols, això sí que és bonic i entretingut! I paro, perquè no vull sentir-me dir que no hi plego res -que, de fet, és ben veritat!]

La qüestió és que el causant d'aquestes plaenteres sensacions ha estat aquest anunci, vist durant una passejadeta de dissabte tranquil. I és que... he llegit (això rai) però el més extraordinari és que entès (i això sempre és més costerut) gairebé tot el que hi diu! Res de l'altre món: 'Per a tots els que no poden viure sense futbol!' / Mireu el millor futbol només a MAXtv i... (fins aquí tot el que he entès) / (a partir d'aquí ja he hagut de buscar alguna paraula) 'fins a mig any sense costos addicionals'.

Goooool!

En croat, 'futbol' és nogomet. Al principi, quan no saps ni d'on et baixen, per recordar-me'n pensava en 'no-gol-metas'. Aquesta és només una de les proeses mnemotècniques que hem anat generant al llarg d'un any, i és que amb el croac (aquesta exquisidesa no és nostra)... n'hi ha per llogar-hi cadires!

Posem fil a l'agulla

Ei! Que ens en vam anar de vacances sense dir res. No vam ni posar un cartellet a la porta per dir que no hi seríem, que ens n'anàvem cap a casa, i que al setembre ja hi tornaríem. Som un desastre.

Avui hi tornem, va. Som a Zadar, un curs més de moment, i a veure què se'ns hi presenta. Tota la tarda, però, hem estat pendents del que ens deixen saber els mitjans i els amics i companys que han sigut valents i s'han plantat, a cavall dels autocars, al rovell de l'ou. Ho hem anat seguint amb els ulls ben oberts i les orelles atentes. Sentim de tot, i no tot ens agrada, però sí que ens fan bategar els cants i les imatges i la gresca ens arriba viva.

Nosaltres ens hi hem sumat des de la pàgina diadavirtual.catalansalmon.com, ara mateix col·lapsada, i on hi ha més de 20.000 persones que s'han volgut manifestar posant-se un puntet al mapa. El món és molt gran i la gent s'escampa, sí, però hi ha coses que no es queden a casa perquè no es facturen, sinó que es porten sempre posades i que es poden explicar bé i fins i tot, fer-les entendre a qui està disposat a escoltar de veritat.

Avui hi ha, també, un altre 11 de setembre de victòria. Aquest matí llegíem que 'quatre anys i mig després de declarar unilateralment la independència de Sèrbia, Kosovo va celebrar ahir a so de bombo i platerets la consecució de la “plena sobirania”, amb una sessió solemne al Parlament de Prístina (el Punt/Avui)'. És clar que només 91 dels 193 països que formen part de les Nacions Unides n'han reconegut la independència.

I la pregunta de sempre: punt i seguit o punt i a part?

Molt bona Diada!

Riqueses

Aquesta setmana al port de Zadar hi ha aparegut un castell que navega, un hotel privat, una ostentació flotant d'una riquesa insultant.  

On deu ser més barat atracar, a Zadar o a Dubrovnik? 

Segur que a Zadar. 

Sí, i segur que el propietari d'això vigila d'estalviar una mica amb els amarratges. 

No ho llegeixo bé. Com es diu? 

Maja Queen. 

Però això té nom de creuer i no pas de iot privat. 

Sí, però no, no.És tot d'un sol paio.

És que és del quart home més ric de Mèxic. 

I tu com ho saps? 

Perquè jo sóc la nòvia d'aquest port. 

I ens ho pots ensenyar? 

No no, que el meu amant vol discreció. 

Dona, amb aquest trasto, de discreció ben poca. 

Quina por, ser el quart home més ric de Mèxic.

És arquitecte, es veu.

Ahà...

Doncs jo no me'l compraria, però si me'l regalessin, me'l quedaria. 

Ui no, jo no. Què en fas d'una cosa així? És un maldecap. 

I tant, i tant...

Deu tenir algun fill, o què?

Fora d'hores

Trossos de temps vell i trencat,
tot escampat,
a Zagreb el desembre passat. 

Temps. El que passa tan de pressa cada dia. El poquet que falta per tornar a casa uns dies que s'escaparan dels dits. Tot el que fa falta per preparar una classe, i que es volatilitza després, en un moment. El que hauríem d'haver dedicat a aprendre paraules noves. El temps afegit de cada tassa de te, o el restat, en cada glop de rakija. 

I les campanes d'aquí al costat que ja hi tornen:
clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc. 

Són les vuit. 

El temps que no és temps, dins del túnel del temps, alguns quilòmetres de no-res,
a cavall de dos llocs. 

I a la sortida: Dalmàcia, que ja és una mica casa. 

I tots els tic-tacs que fan toc-toc i tu dius: tururut!

Que el meu temps és meu, i tant, què t'has cregut.

Té un rosegó de segon, cu-cut pesat!

Samo malo, molim.

Banda sonora:

No tinc temps, Mazoni.

Àlbum de primavera

Bok!

Això fa dies que està molt quiet i nosaltres fa unes quantes setmanes que no parem. Amb la primavera estrenada ens neixen moltes coses per fer que ens entretenen i ens omplen les hores de moments per recordar. Com que es fa difícil escriure de tot el que hem fet últimament, avui farem una entrada més fotogràfica que mai. Gràcies per visitar-nos, encara!

Finals de març: excursió a l'illa d'Uglijan, cerca primaverenca d'espàrrecs/espàrgols

Com es notava qui era el que havia anat a buscar espàrrecs més vegades!
Amb el romaní a la boca i molta atenció, va collir els més  formosos (que no eren gaires perquè hem passat un hivern molt sec i els pocs que hi havia eren més aviat esquifits).

A l'hora de dinar feia un sol que enamorava. Vam seure a la vora del que queda del castell de sant Miquel, al capdamunt de l'illa. Al fons, una segona línia d'illes: Dugi otok i unes quantes de més petites i altres illots deshabitats. En un dia clar la vista és espectacular!

A la tarda, sense mirar si trobàvem gaires més espàrrecs, vam fer una caminada amb la intenció d'arribar a l'altre cap d'illa.  Pel camí vam trobar aquesta (de)construcció i ens hi vam retratar, despentinats i amb les cames una mica ressentides.

La Natalia ensenya l'almosteta d'espàrrecs que vam collir entre tots. L'endemà en vam fer un remenat amb alls tendres i cansalada que va sortir més que bo.

Setmana santa a Bòsnia i Hercegovina: aquesta vegada sí!

Mostar, de nit. Hi vam arribar a entrada de fosc i la primera volta per la ciutat ens va impressionar. Feia un xim-xim de pluja fina i hi havia molta tranquil·litat. Quan va començar a ploure més, ens vam refugiar en un lloc on feien una teca boníssima. 

L'aigua verda i preciosa del riu Neretva i el pont reconstruït. Creuar-lo és una sensació estranya, però més encara quedar-s'hi al bell mig i sentir-hi el ressò dels cants que surten de tots minarets de banda i banda de la ciutat. Corprenedor.

El ritual del cafè és una part essencial de la vida quotidiana: es prepara en aquestes cafeteres d'estil turc, es deixa reposar i se serveix en uns gotets que hi fan joc. S'acompanya d'un terròs de sucre i una delícia turca (de fruits secs i molt sucre). El marro que queda serveix per llegir el futur. Si voleu tastar-lo, passeu quan vulgueu, que en farem una mica.

El tramvia de Sarajevo i algunes teulades nevades. Vam trobar un cel tapat, aigua i neu. Però la ciutat tenia un batec fort i nosaltres, valents, vam passejar-nos-hi a pleret. 

                      

13 d'abril: recital poètic català/castellà amb queimada gallega final

Les estudiants van llegir versos de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals i Carles Rebassa. El denominador comú era el menjar i el beure i el plaer inherent que hi ha en fer-ho. L'acte es va fer al Cafe Galerija Đina, que tenia, precisament, una exposició dedicada a la cuina.

Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat,/ tallat en tires.
Els pebrots escalivats van quedar al punt, digníssima mostra de l'homenatge que el poeta valencià els va fer.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. La queimada va escalfar el local i les galtes de tots els que en van voler beure.  Aquesta la vam haver de fer amb rakija, l'aiguardent croat.

Va ser molt guai.

VI Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques: una setmana d'alta intensitat!

L'Aula Magna de la Universitat de Zadar, amb les estudiants el dia de la inauguració. Tot i que aquest any s'ha celebrat la 6a edició de les jornades és el primer que s'han decidit a fer samarretes. Feien molt goig!

El poeta i artista eutròfic Josep Pedrals va fer un taller sobre poesia barroca a les estudiants de 1r i 2n. Després d'una introducció al context i un recital amb els més representatius de l'estil, les estudiants van escriure'n un i després, sense vergonya, van haver-lo de recitar amb els consells del poeta. El company Pau Sif ho ha explicat molt bé aquí. L'endemà vam fer-lo participar en un recital a tres veus: amb la poeta gallega Maria Lado i la traductura (al portuguès) i poeta croata Meri Videc. Una meravella.

Pregunteu-vos això: en quina llengua compteu? En quina llengua insulteu? Quina llengua utilitzeu per resar, si és que ho feu? I per treballar? Coincideixen sempre? El professor Albert Branchadell va presentar el tractament de la diversitat lingüística a Croàcia i a Catalunya des d'un enfocament comparatiu a les estudiants de 3r. La sessió, rica d'exemples i molt ben organitzada, va ajudar-nos a entendre la complexitat legal i social del bilingüisme.

Com a bones amfitriones, les estudiants fan una visita guiada per la ciutat en català als convidats. Tot i que hem tingut una setmana de pluja, xàfecs i ruixats, el dia previst va fer un sol escandalós i un dia de primavera fenomenal. La visita es va allargar perquè les guies estaven entregades i els nostres convidats, pacients i interessats, no es volien perdre cap racó de Zadar.

Final de festa totalment apoteòsic. Havíem preparat un karaoke iberoromànic (amb cançons en portuguès, castellà, gallec i català) del tot casolà. La cosa es va animar tant que vam haver de plegar abans d'hora perquè la policia local no és tan simpàtica com nosaltres. Una bogeria de nit que ha posat punt i final a una setmana intensa i memorable.

Una abraçada i fins aviat!

Benkovac

El cap de setmana passat vam anar a fira. A una mitja horeta amb cotxe des de Zadar hi ha el poble de Benkovac, on organitzen cada dia 10 un mercat a l’aire lliure en un descampat a tocar del bosc. Ja hi havíem anat un parell de vegades, però entre una cosa i una altra encara no havíem pogut veure la famosa fira: el primer dia vam arribar tard, quan ja desparaven, i el segon cop va ser després de la nevada i no hi vam trobar ni una ànima, devien tenir por de fred.

Aquesta vegada sí que vam tenir sort, feia molt bon dia i a més es va escaure en dissabte i hi havia molt d’ambient. I de què és la fira? Doncs és un mercat rural on venen una mica de tot. Podríem dir que hi ha tres sectors: el de la maquinària, el del bestiar i el de les parades de tot tipus.

Unes quantes gallines. Per cert, aquí els galls quan canten fan "kukuriku".

El sector de les màquines no us penseu que és gran cosa (res a veure amb la fira de Sant Josep de Mollerussa –de moment–), una petita mostra de tractors, arades i altra maquinària. La part del bestiar no era gaire extensa tampoc i segurament altres dies deu ser més lluïda, però vam poder veure que venien força aviram: gallines, ànecs, galls dindi, coloms..., també hi tenien conills, gossos (no pas per menjar, eh) i un ruc amb un ruquet petit que mamava.

La velleta dels vestits.

Cistells i escombres.

La peka.

Un bon grapat d'aixades.

La part més grossa era la de les parades de tota classe. N’hi havia de sabates, de roba (unes quantes de roba militar o de caçador) i de coixins, cortines i teles. D’aquest apartat cal destacar la velleta amb més anys que arrugues que venia vestits i peces folklòriques ben acolorides. També hi havia parades amb tot d’estris i mobles treballats de fusta i de vímet, amb tamborets, culleres, cistells de totes mides i formes, joguets... Fins hi tot hi havia llocs on havien parat sofàs, llits, bancs, taules i més mobles. N’hi havia que venien antiguitats i ferralles barrejades (es feia de mal dir què era una cosa i què era l’altra), un gènere digne d’estar exposat als Encants. D’altres oferien aixades, carretons i tot d’eines del camp. També venien planter i fruiters. I encara hi havia parades amb recipients de fang i de ferro, com ara la peka, aquella tapa que havíem explicat en una altra entrada que serveix per coure aliments amb l’escalfor de la brasa.

Els embotits fumats.

Si us hi fixeu veureu la pell de la bèstia.

I, finalment, parades de menjar, és clar, amb sacs de patates de 10 quilos, cebes, rastelleres d’alls, llegums, fruits secs... I n’hi havia una on tenien embotits fumats i formatges, amb un formatge fresc molt curiós que només elaboren durant els mesos de febrer i març, perquè està fet amb la llet de les ovelles que acaben de parir, i el guarden dins d’una pell de xai o cabra. Nosaltres en vam demanar una mica i ens el van treure de dins d’aquella mena de gaita resseca. Tot s’ha de dir, barrejat amb l’amanida i alguna cosa dolça com ara mel és boníssim! També vam comprar un coixí d’aquests que es posen a la cadira per plantar-hi el cul, un cullerot de fusta per remanar la paella (tenim pendent de fer una paella valenciana... però això ja ho explicarem més endavant) i tres pensaments per guarnir el balcó: un de taronja, un de groc i un de lila.

Només vam marxar amb la recança de no haver-nos endut una kokoš. Potser la pròxima vegada la posarem al sac i el lligarem ben lligat.


Per cert, les fotos no són nostres perquè ens vam quedar sense bateria. Les imatges són del web de Benkovac i de la pàgina d'eZadar.