jaje, krumpiri, kapula, ulje i sol

Aquesta entrada va a petició de la Nuri, que reclamava un escrit sobre una truita telemàtica que vam enviar via Wattsapp al concurs de truites de Garrigàs.

Doncs mireu, un dia que estàvem molt avorrits ens va picar de gravar-nos fent una truita de patates per ensenyar a la Marija com la fem, que sempre ens diu que ens surt molt bona!

Acceptem qualsevol crítica constructiva, però ja us aviso que els ingredients eren els que eren perquè les botigues estaven totes tancades.



Truita from Carles i Irene on Vimeo.

Crna Gora (2)

Bé, aquesta entrada ve a ser una mica la continuació de l'anterior sobre Montenegro, que van passant els dies i encara us la dec.

La bandera montenegrina.

Doncs mireu, amb un parell d'anècdotes ho enllestirem, perquè de la capital no cal que us en digui res, de tan insípida com la vam trobar. Només podem destacar que vèiem per tot arreu banderes i símbols nacionals, es notava que érem en un país nou de trinca.


Quan anàvem precisament cap a Podgorica, just després d'un revolt: patapam, control de policia. Ens van fer parar al costat de la carretera i ens van dir que havíem excedit el límit de velocitat, que era de 50 i anàvem a 70 (a la carretera principal del país, en un tram gens perillós i sense assenyalar, que després tornant ho vam comprovar). Em van dir que baixés del cotxe amb els papers i jo ja veia que ens queia la multa a sobre. Nosaltres, esverats, ja baixàvem tots quatre del cotxe amb els passaports i anàvem cap on eren ells, però els policies només volien el conductor i a elles les van fer tornar a pujar al cotxe. I ja em tens a mi tot sol per entendre-m'hi. Em van preguntar cap a on anàvem, que què fèiem, que on ens estàvem... i tot en “la seva llengua”. La veritat és que puc dir orgullós que el fet de poder dir quatre coses amb el seu idioma els devia caure en gràcia, i així ens vam poder estalviar la multa. “Aneu més a poc a poc a partir d'ara”, em van dir per comiat. I tu diràs si els vam fer cas, vam acabar travessant tot el país a 50 per hora!

L'altra anècdota també va d'un control de policia, però aquest cop quan ja havíem entrat a Bòsnia, anant per una carretera ben estreta de muntanya. No sé si era que ja teníem experiència o que anàvem a 30 per hora i no ens podien recriminar la velocitat, però aquesta vegada no ens vam posar nerviosos. Els dos policies, avorrits, ens van parar més aviat per distreure's. I després de revisar el carnet i veure d'on érem ens van deixar caure la pregunta:
-Barça o Madrid?
I és clar, tu comences a tremolar perquè no saps quina resposta els agradarà més...
-Barça.
-Ah, Barça, sí, Messi. Cristiano no!
Bufff, encara sort, penses. I llavors tot va com una seda fins al punt que pots arrencar, abaixar el vidre de la finestra i cridar:
-Força Barça!

Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...

Nogomet

Normalment, aquests són els dos estats que em provoca el futbol: indiferència o mal de cap. De vegades, fins i tot, poden aparèixer alhora (i llavors sí que és empipador de veritat). Amb aquesta declaració no cal dir qui escriu aquesta entrada. Que ningú no s'ofengui, que ja ens coneixem.

Dic això perquè aquest cap de setmana he experimentat unes sensacions molt i molt diferents: satisfacció, sorpresa, realització i complaença. No, encara no he entès els fores de joc ni he vist cap partit emotiu, ni menys encara he participat com a jugadora o àrbitre en cap. [De fet, si pogués canviaria algunes quantes normes; la primera: que els gols en pròpia porta quedin sistemàticament anul·lats, home. Quina ruqueria que un equip pugui guanyar per l'error d'un altre! (i que segur que no volia fer!); la segona: les parts són massa llargues, amb mitja hora n'hi hauria ben bé prou; tercera: s'hauria de premiar l'equip/jugador que celebrés amb més gràcia els gols, això sí que és bonic i entretingut! I paro, perquè no vull sentir-me dir que no hi plego res -que, de fet, és ben veritat!]

La qüestió és que el causant d'aquestes plaenteres sensacions ha estat aquest anunci, vist durant una passejadeta de dissabte tranquil. I és que... he llegit (això rai) però el més extraordinari és que entès (i això sempre és més costerut) gairebé tot el que hi diu! Res de l'altre món: 'Per a tots els que no poden viure sense futbol!' / Mireu el millor futbol només a MAXtv i... (fins aquí tot el que he entès) / (a partir d'aquí ja he hagut de buscar alguna paraula) 'fins a mig any sense costos addicionals'.

Goooool!

En croat, 'futbol' és nogomet. Al principi, quan no saps ni d'on et baixen, per recordar-me'n pensava en 'no-gol-metas'. Aquesta és només una de les proeses mnemotècniques que hem anat generant al llarg d'un any, i és que amb el croac (aquesta exquisidesa no és nostra)... n'hi ha per llogar-hi cadires!

Posem fil a l'agulla

Ei! Que ens en vam anar de vacances sense dir res. No vam ni posar un cartellet a la porta per dir que no hi seríem, que ens n'anàvem cap a casa, i que al setembre ja hi tornaríem. Som un desastre.

Avui hi tornem, va. Som a Zadar, un curs més de moment, i a veure què se'ns hi presenta. Tota la tarda, però, hem estat pendents del que ens deixen saber els mitjans i els amics i companys que han sigut valents i s'han plantat, a cavall dels autocars, al rovell de l'ou. Ho hem anat seguint amb els ulls ben oberts i les orelles atentes. Sentim de tot, i no tot ens agrada, però sí que ens fan bategar els cants i les imatges i la gresca ens arriba viva.

Nosaltres ens hi hem sumat des de la pàgina diadavirtual.catalansalmon.com, ara mateix col·lapsada, i on hi ha més de 20.000 persones que s'han volgut manifestar posant-se un puntet al mapa. El món és molt gran i la gent s'escampa, sí, però hi ha coses que no es queden a casa perquè no es facturen, sinó que es porten sempre posades i que es poden explicar bé i fins i tot, fer-les entendre a qui està disposat a escoltar de veritat.

Avui hi ha, també, un altre 11 de setembre de victòria. Aquest matí llegíem que 'quatre anys i mig després de declarar unilateralment la independència de Sèrbia, Kosovo va celebrar ahir a so de bombo i platerets la consecució de la “plena sobirania”, amb una sessió solemne al Parlament de Prístina (el Punt/Avui)'. És clar que només 91 dels 193 països que formen part de les Nacions Unides n'han reconegut la independència.

I la pregunta de sempre: punt i seguit o punt i a part?

Molt bona Diada!

Riqueses

Aquesta setmana al port de Zadar hi ha aparegut un castell que navega, un hotel privat, una ostentació flotant d'una riquesa insultant.  

On deu ser més barat atracar, a Zadar o a Dubrovnik? 

Segur que a Zadar. 

Sí, i segur que el propietari d'això vigila d'estalviar una mica amb els amarratges. 

No ho llegeixo bé. Com es diu? 

Maja Queen. 

Però això té nom de creuer i no pas de iot privat. 

Sí, però no, no.És tot d'un sol paio.

És que és del quart home més ric de Mèxic. 

I tu com ho saps? 

Perquè jo sóc la nòvia d'aquest port. 

I ens ho pots ensenyar? 

No no, que el meu amant vol discreció. 

Dona, amb aquest trasto, de discreció ben poca. 

Quina por, ser el quart home més ric de Mèxic.

És arquitecte, es veu.

Ahà...

Doncs jo no me'l compraria, però si me'l regalessin, me'l quedaria. 

Ui no, jo no. Què en fas d'una cosa així? És un maldecap. 

I tant, i tant...

Deu tenir algun fill, o què?

Fora d'hores

Trossos de temps vell i trencat,
tot escampat,
a Zagreb el desembre passat. 

Temps. El que passa tan de pressa cada dia. El poquet que falta per tornar a casa uns dies que s'escaparan dels dits. Tot el que fa falta per preparar una classe, i que es volatilitza després, en un moment. El que hauríem d'haver dedicat a aprendre paraules noves. El temps afegit de cada tassa de te, o el restat, en cada glop de rakija. 

I les campanes d'aquí al costat que ja hi tornen:
clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc. 

Són les vuit. 

El temps que no és temps, dins del túnel del temps, alguns quilòmetres de no-res,
a cavall de dos llocs. 

I a la sortida: Dalmàcia, que ja és una mica casa. 

I tots els tic-tacs que fan toc-toc i tu dius: tururut!

Que el meu temps és meu, i tant, què t'has cregut.

Té un rosegó de segon, cu-cut pesat!

Samo malo, molim.

Banda sonora:

No tinc temps, Mazoni.