Fora d'hores

Trossos de temps vell i trencat,
tot escampat,
a Zagreb el desembre passat. 

Temps. El que passa tan de pressa cada dia. El poquet que falta per tornar a casa uns dies que s'escaparan dels dits. Tot el que fa falta per preparar una classe, i que es volatilitza després, en un moment. El que hauríem d'haver dedicat a aprendre paraules noves. El temps afegit de cada tassa de te, o el restat, en cada glop de rakija. 

I les campanes d'aquí al costat que ja hi tornen:
clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc. 

Són les vuit. 

El temps que no és temps, dins del túnel del temps, alguns quilòmetres de no-res,
a cavall de dos llocs. 

I a la sortida: Dalmàcia, que ja és una mica casa. 

I tots els tic-tacs que fan toc-toc i tu dius: tururut!

Que el meu temps és meu, i tant, què t'has cregut.

Té un rosegó de segon, cu-cut pesat!

Samo malo, molim.

Banda sonora:

No tinc temps, Mazoni.

Àlbum de primavera

Bok!

Això fa dies que està molt quiet i nosaltres fa unes quantes setmanes que no parem. Amb la primavera estrenada ens neixen moltes coses per fer que ens entretenen i ens omplen les hores de moments per recordar. Com que es fa difícil escriure de tot el que hem fet últimament, avui farem una entrada més fotogràfica que mai. Gràcies per visitar-nos, encara!

Finals de març: excursió a l'illa d'Uglijan, cerca primaverenca d'espàrrecs/espàrgols

Com es notava qui era el que havia anat a buscar espàrrecs més vegades!
Amb el romaní a la boca i molta atenció, va collir els més  formosos (que no eren gaires perquè hem passat un hivern molt sec i els pocs que hi havia eren més aviat esquifits).

A l'hora de dinar feia un sol que enamorava. Vam seure a la vora del que queda del castell de sant Miquel, al capdamunt de l'illa. Al fons, una segona línia d'illes: Dugi otok i unes quantes de més petites i altres illots deshabitats. En un dia clar la vista és espectacular!

A la tarda, sense mirar si trobàvem gaires més espàrrecs, vam fer una caminada amb la intenció d'arribar a l'altre cap d'illa.  Pel camí vam trobar aquesta (de)construcció i ens hi vam retratar, despentinats i amb les cames una mica ressentides.

La Natalia ensenya l'almosteta d'espàrrecs que vam collir entre tots. L'endemà en vam fer un remenat amb alls tendres i cansalada que va sortir més que bo.

Setmana santa a Bòsnia i Hercegovina: aquesta vegada sí!

Mostar, de nit. Hi vam arribar a entrada de fosc i la primera volta per la ciutat ens va impressionar. Feia un xim-xim de pluja fina i hi havia molta tranquil·litat. Quan va començar a ploure més, ens vam refugiar en un lloc on feien una teca boníssima. 

L'aigua verda i preciosa del riu Neretva i el pont reconstruït. Creuar-lo és una sensació estranya, però més encara quedar-s'hi al bell mig i sentir-hi el ressò dels cants que surten de tots minarets de banda i banda de la ciutat. Corprenedor.

El ritual del cafè és una part essencial de la vida quotidiana: es prepara en aquestes cafeteres d'estil turc, es deixa reposar i se serveix en uns gotets que hi fan joc. S'acompanya d'un terròs de sucre i una delícia turca (de fruits secs i molt sucre). El marro que queda serveix per llegir el futur. Si voleu tastar-lo, passeu quan vulgueu, que en farem una mica.

El tramvia de Sarajevo i algunes teulades nevades. Vam trobar un cel tapat, aigua i neu. Però la ciutat tenia un batec fort i nosaltres, valents, vam passejar-nos-hi a pleret. 

                      

13 d'abril: recital poètic català/castellà amb queimada gallega final

Les estudiants van llegir versos de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals i Carles Rebassa. El denominador comú era el menjar i el beure i el plaer inherent que hi ha en fer-ho. L'acte es va fer al Cafe Galerija Đina, que tenia, precisament, una exposició dedicada a la cuina.

Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat,/ tallat en tires.
Els pebrots escalivats van quedar al punt, digníssima mostra de l'homenatge que el poeta valencià els va fer.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. La queimada va escalfar el local i les galtes de tots els que en van voler beure.  Aquesta la vam haver de fer amb rakija, l'aiguardent croat.

Va ser molt guai.

VI Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques: una setmana d'alta intensitat!

L'Aula Magna de la Universitat de Zadar, amb les estudiants el dia de la inauguració. Tot i que aquest any s'ha celebrat la 6a edició de les jornades és el primer que s'han decidit a fer samarretes. Feien molt goig!

El poeta i artista eutròfic Josep Pedrals va fer un taller sobre poesia barroca a les estudiants de 1r i 2n. Després d'una introducció al context i un recital amb els més representatius de l'estil, les estudiants van escriure'n un i després, sense vergonya, van haver-lo de recitar amb els consells del poeta. El company Pau Sif ho ha explicat molt bé aquí. L'endemà vam fer-lo participar en un recital a tres veus: amb la poeta gallega Maria Lado i la traductura (al portuguès) i poeta croata Meri Videc. Una meravella.

Pregunteu-vos això: en quina llengua compteu? En quina llengua insulteu? Quina llengua utilitzeu per resar, si és que ho feu? I per treballar? Coincideixen sempre? El professor Albert Branchadell va presentar el tractament de la diversitat lingüística a Croàcia i a Catalunya des d'un enfocament comparatiu a les estudiants de 3r. La sessió, rica d'exemples i molt ben organitzada, va ajudar-nos a entendre la complexitat legal i social del bilingüisme.

Com a bones amfitriones, les estudiants fan una visita guiada per la ciutat en català als convidats. Tot i que hem tingut una setmana de pluja, xàfecs i ruixats, el dia previst va fer un sol escandalós i un dia de primavera fenomenal. La visita es va allargar perquè les guies estaven entregades i els nostres convidats, pacients i interessats, no es volien perdre cap racó de Zadar.

Final de festa totalment apoteòsic. Havíem preparat un karaoke iberoromànic (amb cançons en portuguès, castellà, gallec i català) del tot casolà. La cosa es va animar tant que vam haver de plegar abans d'hora perquè la policia local no és tan simpàtica com nosaltres. Una bogeria de nit que ha posat punt i final a una setmana intensa i memorable.

Una abraçada i fins aviat!

Benkovac

El cap de setmana passat vam anar a fira. A una mitja horeta amb cotxe des de Zadar hi ha el poble de Benkovac, on organitzen cada dia 10 un mercat a l’aire lliure en un descampat a tocar del bosc. Ja hi havíem anat un parell de vegades, però entre una cosa i una altra encara no havíem pogut veure la famosa fira: el primer dia vam arribar tard, quan ja desparaven, i el segon cop va ser després de la nevada i no hi vam trobar ni una ànima, devien tenir por de fred.

Aquesta vegada sí que vam tenir sort, feia molt bon dia i a més es va escaure en dissabte i hi havia molt d’ambient. I de què és la fira? Doncs és un mercat rural on venen una mica de tot. Podríem dir que hi ha tres sectors: el de la maquinària, el del bestiar i el de les parades de tot tipus.

Unes quantes gallines. Per cert, aquí els galls quan canten fan "kukuriku".

El sector de les màquines no us penseu que és gran cosa (res a veure amb la fira de Sant Josep de Mollerussa –de moment–), una petita mostra de tractors, arades i altra maquinària. La part del bestiar no era gaire extensa tampoc i segurament altres dies deu ser més lluïda, però vam poder veure que venien força aviram: gallines, ànecs, galls dindi, coloms..., també hi tenien conills, gossos (no pas per menjar, eh) i un ruc amb un ruquet petit que mamava.

La velleta dels vestits.

Cistells i escombres.

La peka.

Un bon grapat d'aixades.

La part més grossa era la de les parades de tota classe. N’hi havia de sabates, de roba (unes quantes de roba militar o de caçador) i de coixins, cortines i teles. D’aquest apartat cal destacar la velleta amb més anys que arrugues que venia vestits i peces folklòriques ben acolorides. També hi havia parades amb tot d’estris i mobles treballats de fusta i de vímet, amb tamborets, culleres, cistells de totes mides i formes, joguets... Fins hi tot hi havia llocs on havien parat sofàs, llits, bancs, taules i més mobles. N’hi havia que venien antiguitats i ferralles barrejades (es feia de mal dir què era una cosa i què era l’altra), un gènere digne d’estar exposat als Encants. D’altres oferien aixades, carretons i tot d’eines del camp. També venien planter i fruiters. I encara hi havia parades amb recipients de fang i de ferro, com ara la peka, aquella tapa que havíem explicat en una altra entrada que serveix per coure aliments amb l’escalfor de la brasa.

Els embotits fumats.

Si us hi fixeu veureu la pell de la bèstia.

I, finalment, parades de menjar, és clar, amb sacs de patates de 10 quilos, cebes, rastelleres d’alls, llegums, fruits secs... I n’hi havia una on tenien embotits fumats i formatges, amb un formatge fresc molt curiós que només elaboren durant els mesos de febrer i març, perquè està fet amb la llet de les ovelles que acaben de parir, i el guarden dins d’una pell de xai o cabra. Nosaltres en vam demanar una mica i ens el van treure de dins d’aquella mena de gaita resseca. Tot s’ha de dir, barrejat amb l’amanida i alguna cosa dolça com ara mel és boníssim! També vam comprar un coixí d’aquests que es posen a la cadira per plantar-hi el cul, un cullerot de fusta per remanar la paella (tenim pendent de fer una paella valenciana... però això ja ho explicarem més endavant) i tres pensaments per guarnir el balcó: un de taronja, un de groc i un de lila.

Només vam marxar amb la recança de no haver-nos endut una kokoš. Potser la pròxima vegada la posarem al sac i el lligarem ben lligat.


Per cert, les fotos no són nostres perquè ens vam quedar sense bateria. Les imatges són del web de Benkovac i de la pàgina d'eZadar.

Carnaval a Rijeka

Bòsnia no ha pogut ser, aquesta vegada no. Massa fred, massa gel i neu a les carreteres, massa quilòmetres de carretera en no gaire bon estat. Segur que a la primavera Sarajevo i Mostar encara seran més boniques.

Hem trobat alternativa: el cap de setmana passat vam anar de Carnaval a Rijeka. Ens van dir: aneu-hi, que és el tercer Carnaval més famós del món després del de Río i del de Venècia (i que no s’enfadi la gent de Sitges i de Roses).

Després de fer una primera volta per la ciutat no vam tenir la impressió que allà s’hi hagués de celebrar un Carnaval tan gran. Sí, hi havia cintetes de colors penjades pels carrers i algunes banderetes amb el símbol de la ciutat (el morčić, un moret que també va acabar fatal de l’època de les invasions turques), i també globus de colors amb forma de palmera que decoraven el Korzo, el carrer principal (de l’italià “corso”).

Que penséssim això també ho devia fer aquell cel tapat, els edificis molt més aviat lletjos, les grans torres comunistes que vigilen els carrers com titans de formigó. Rijeka és una ciutat industrial i té un dels ports de mercaderies més importants del país. No ens ho vam dir els uns als altres, però ens sembla que tots devíem pensar el mateix: Zadar és petitet però té gairebé sempre una llum que enamora.

Cel i ciment. Tot era del mateix color.

Rijeka, també. Segons l'artista Vojo Radoičić.

Ens va agradar moltíssim trobar una pizzeria bonica perquè sí (i bona també!). Es diu Braccera, hi fan pizzes, bruschetes, amanides i pastes de tota classe i, el millor de tot, és que està tooooota decorada amb peces d’aquest artista. Una meravella! Un altre local que ens va agradar molt va ser un antic casalot que avui s’ha convertit en una mena de sala de concerts, és com si fos una casa okupa amb la cara neta, amb molt bona música, millor ambient i, una cosa molt important: la calefacció encesa!

El dia gran del Carnaval va ser el diumenge. A les dotze del migdia va començar la desfilada pels carrers. Hi havia colles amb molta gent i d’altres de més discretes. Els temes de les disfresses? De tota mena: clàssics com les diablesses, cambrers, flors i jardiners, abelles i ossos; moderns com els que anaven de Facebook, repetits, com els Caçafantasmes (i una multitud de babetes!), de titelles... Hi havia colles que portaven carrosses (des de cotxes atrotinats fins a tràilers de molts metres) i gent que havia preparat coreografies per impressionar el jurat. Com en tots els carnavals del món, el que feia tothom era beure de tot i molt.

Aquests portaven una esquetlla molt grossa al cul.

Una de les disfresses més curioses és la dels zvončari, uns homes (dones no) que es posen un jac de pells de corder (fan pudor i tot) i porten un penjoll d’esquetlles per tota l’esquena. Són molt escandalosos i fins i tot van picant-se els uns amb els altres per fer encara més soroll.

Nosaltres no portàvem disfressa però ens vam voler pintar la cara en una paradeta on hi havia nois i noies que per 20 kunes (uns 3 €) et feien una filigrana de colors a la galta. N’hi havia unes quantes, nosaltres vam triar la millor!

Un gremlin molt simpàtic.

Espelliño, espelliño, a máis fermosa do mundo,

podes dicirme quen é?

I per anar rematant el tema, una de les coses que s’han de tastar aquests dies són les fritule, uns bunyolets fets amb rakija (aiguardent) i espècies. I si se suquen a la xocolata la cosa ja és tremenda del tot.

Snijeg

(Neu)

Ahir va nevar.

Avui ha nevat.

Ara no neva.

Demà potser també nevarà.

Que guai!

I que blanc!

Hladan

Ara sí que ha arribat de veritat la fred! Al carrer l’aire és glaçat i en Tomislav Molijnu diu que aquesta setmana les temperatures a tot Dalmàcia seran sota zero i que la probabilitat que nevi és molt alta.

Encara sort que nosaltres al menjador de casa, amb l’aire condicionat nou de trinca, hi estem la mar de calents...

...ara bé, una altra cosa és l’habitació, on l’ambient és una altra història!

Passa... passa...!

Lost in Translation

Matinada del divendres. Un alemany i una catalana parlen en un bar croat on hi ha música d’un grup que fa versions de grans èxits en anglès. Això que l’alemany comença a explicar una tradició de Carnaval d’una illa dàlmata anomenada Lastovor. Diu que, des del cim d’una muntanya, llancen cap avall, encès, un ninot que representa un turc (turkish puppet). La catalana, esgarrifada, pregunta si al pobret petit gall dindi (turkey puppie) el cremen viu.

L’alemany, incrèdul que la catalana pogués formular aquella pregunta, li demana que com pot pensar que, avui en dia, cremin de viu en viu un pobre turc. La catalana, quan lliga caps, esclata a riure i entèn la confusió. Li ho prova d'explicar tot a l’alemany, que també riu, i acaba amb un molt encertat ( desafortunadament encara) comentari: les salvatjades més grans amb els animals es fan a Espanya.

El turc del Carnaval de Lastovo, de cap a la foguera.
Qui s'ajunta amb mala gent, sempre acaba rebent.

La llegenda d'aquest carnestoltes, més o menys ben explicada, la trobareu aquí. 

Té sorpresa. [Al final de la pàgina, l'últim apartat "Mitos y leyendas"].

Aquesta setmana ha estat especialment rica en el camp d’aquest tipus de disbarats. El diari El Punt/Avui publicava una notícia sobre el referèndum de l’entrada a la UE que es va fer ara fa una setmana a Croàcia (en parlarem una hora o altra). Explicava que entre els que han recolzat l'adhesió a la UE destaca Davant Gotovina, ex comandant de l'Exèrcit de Croàcia condemnat a 24 anys de presó pel Tribunal Penal Internacional (TPI) pels crims de guerra comesos contra els serbis entre 1991 i 1995, el qual va complicar les negociacions entre el país i la UE.  Tot correcte, llevat que aquest home es diu Ante Gotovina, i no pas "Davant" (suposem que la notícia es devia agafar d'agència i se'n va fer una traducció de l'espanyol al català). 

No sabem si és arran d’això o què, però pocs dies més tard aquesta mateixa capçalera publicava un article de Carles Ribera titulat “Traductors automàtics”, on es reconeixia la invisible i imprescindible feina dels correctors i traductors professionals, malgrat que avui tothom disposi d’eines automàtiques creades i entrenades per fer aquesta tasca.

Però precisament és l’ús precipitat, indiscriminat i passiu d’aquests traductors el que fa que el professorat de llengua es trobi tresors com aquest*: “Jo parlo tres llengües: polonès, castellà i engonals”. Que com pot ser? Escriviu "inglés" sense accent, que el traductor no falla: "ingles" = engonals. Un 10 per la maquineta i un 0 per la persona que l’ha utilitzat. 

No trobem cap altra millor manera d’acabar que enllaçant un parell de vídeos de dos catacracs del multilingüisme. Un seleccionador de futbol espanyol inventant-se un francès delirant i un pilot de Moto GP fent un transvassament molt creatiu del castellà a l’anglès. Perquè estan “like fish in the water!”.

Aquesta entrada es pot enriquir molt amb les experiències que tots els amics docents, correctors, traductors i escriptors vulgueu aportar. Endavant les atxes!

*Basat en fets reals. La lectora de català de Bremen ha volgut compartir aquesta perleta amb la resta dels seus companys. Gràcies!