Balkanski filmovi / Pel·lícules balcàniques

En aquesta entrada trobareu un recull d'algunes de les pel·lícules que hem vist relacionades amb els Balcans. Sens dubte que la tria es queda curta, però tot és començar. Més endavant, segur que hi anirem afegint més títols (bé, la voluntat hi és, després,  però, ja se sap...). La selecció que presentem té una mica de tot i per a tots els gustos: històries divertides, crues, estrambòtiques, sagnants, iròniques, crítiques, impactants, contradictòries... això sí, totes marcades clarament per la guerra (sigui quina sigui) i la intolerància. La intenció és clara: anar entenent una mica més el lloc on vivim, la seva gent i la seva història. Us convidem, també, a posar-hi el nas.

Underground, 1995 [Underground]  És un clàssic del cineasta més conegut dels Balcans: Emir Kusturica. Nascut a Sarajevo (Bòsnia) de família musulmana, va declarar-se serbi i va convertir-se al catolicisme ortodox molt després del final de la guerra civil. Artista polèmic i controvertit, admirat i odiat alhora, en els seus projectes fa una crítica al sistema capitalista i revisa la història recent del seu lloc d'origen. 

Aquesta pel·lícula explica d'una manera surrealista la història de Iugoslàvia des de la Segona Guerra Mundial fins al moment de la seva desintegració amb la guerra dels Balcans. Una de les coses que ens va agradar més va ser la banda sonora, sobretot la cançó d'obertura: Kalashnikov, de Goran Bregović.

És una pel·ícula per veure amb temps i amb ganes de deixar-se endur pels personatges esperpèntics, les situacions més inconcebibles i els ràpids diàlegs. A partir d'una trama molt singular cada escena és un retrat costumista d'un temps, un país i una gent que ja no hi són.

Profesionalac, 2003 [El profesional] Un agent retirat del Servei de Seguretat de Sèrbia fa una visita inesperada a un acomodat director d'una editorial que antigament havia estat un fervent opositor del règim de Milošević. Amb ell porta un maletí que conté la vida de la persona que té al davant, a qui ha estat investigant tots aquests anys. En obrir-lo el director comença a recordar els moments més importants de la seva vida i va lligant caps. 

La història ha tingut molt èxit durant els últims anys i, de fet, també recorre ciutats i pobles en forma d'obra de teatre. A Zadar van fer-la a principi d'aquesta temporada. No hi vam anar perquè segurament només hi hauríem escalfat la cadira. Després, però, vam descobrir que hi havia la pel·lícula i els subtítols ens van ajudar a seguir-ho més bé tot plegat! Ens va agradar força, i especialment també una cançó Pada vlada (cau el govern). També podeu escoltar-la aquí (al principi no ho sembla, però a partir de la meitat de la cançó s'anima molt, combina ritmes més aviat lents amb rapidíssimes veus després):

In the Land of Blood and Honey, 2011 [En tierra de sangre y miel] La primera pel·lícula d'Angelina Jolie com a directora. Narra amb cruesa i brutalitat la recent guerra dels Balcans centrant-se en el drama viscut per les dones, que van ser sotmeses a repetides violacions a mans de les tropes d'ocupació. Se'n van rodar dues versions, l'anglesa i la serbocroata. Recomanació: no us feu crispetes per menjar durant la pel·lícula, perquè se us tancarà l'estómac a la tercera escena. 

Aquesta pel·lícula la vam anar a veure al cine ara farà un any i recordem com al cap de pocs minuts de començar hi va haver algunes persones que van sortir de la sala i ja no van tornar a entrar. Els colors, els paisatges, l'atmosfera i la recreació d'ambient són fantàstics; el guió, en canvi, ha estat durament criticat per associacions de víctimes bòsnies i, en general, la crítica no l'ha deixat gaire ben parada. Amb tot, és una pel·ícula que ressona a dins molta estona després (i dies, i setmanes) d'haver-la vist.

Parada, 2011 Una esbojarrada comèdia tacada de tragèdia que tracta el tema de l'homosexualitat en una societat homòfoba com la de Sèrbia (i qui diu Sèrbia podria dir qualsevol altra república balcànica). Una parella gai decideix organitzar una desfilada pels drets dels homosexuals a Belgrad i aconsegueixen convèncer un excombatent serbi homòfob perquè s'encarregui de la seguretat de l'acte. A partir d'aquí comença un tour surrealista i divertidíssim per Croàcia, Bòsnia i Kosovo per reclutar coneguts exenemics perquè l'ajudin a protegir la "gay parade". Cada nou personatge que recullen i carreguen en el Mini escandalosament rosa és més pintoresc que l'anterior. Aquesta part de la pel·lícula, rodada com una 'road movie' balcànica, és del que més ens va agradar. Hi vam descobrir, fins i tot, un senyor que és un dels personatges emblemàtics de Zadar, es veu bastant atrotinat, però encara volta molt pels carrers i tothom el coneix. No voldríem esclafar-vos ara la pel·lícula perquè és molt entretinguda, i de fet hi ha escenes divertidíssimes, però també hem de dir que, el final, al contrari, és molt sec i no pas alegre. 

Bé, avui fins aquí. Si ja n'heu vist alguna o bé durant aquest cap de setmana (o el dia que sigui) us engresqueu a mirar-ne alguna passeu per aquí i expliqueu-nos què us ha semblat. Podem fer cinefòrum i tot! Bon cap de setmana i fins ben aviat. :)

Ljubljana Exprés

El primer cap de setmana després de la tornada de les vacances de Nadal vam aprofitar per fer una escapada llampec a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Teníem moltes ganes de visitar aquesta ciutat perquè tothom que hi havia estat ens havia dit que era tan maca i que s'havia de veure, sobretot tenint-la tan a la vora. Vam sortir dissabte al matí cap a Zagreb amb autobús amb la intenció de passar el dia allà i l'endemà agafar el tren de primera hora cap a Ljubljana. En Nuno i la Soraia, els lectors i amics portuguesos, ens van acollir de bon grat a casa seva: només d'arribar ja vam trobar la taula parada! A la tarda vam fer la nostra, passejant pel centre i remirant botigues, i al vespre ens vam tornar a reunir amb ells per anar a sopar a un xinès (una cosa exòtica que només es pot fer a la capital!) i rematar la nit fent un toc en un flamant bar de copes brasiler (sense caipirinha, ni samba, ni cambreres remenant el cul!).

L'endemà, quan ens vam llevar, feia una bona estona que nevava i els cotxes ja estaven gairebé camuflats. Després d'un petit contratemps a l'estació de ferrocarrils de Zagreb, una espera de 6 hores fins al següent tren i un trajecte a través d'un espectacular paisatge a les fosques i amb els controls rutinaris d'uns guàrdies de duanes que tenen les hores comptades, vam arribar a la capital eslovena, on la neu també ho cobria tot i tampoc no parava de caure. Ens vam dirigir de caps a l'alberg a deixar les maletes i després vam sortir un altre cop a fer una passejada nocturna sota la neu per situar-nos una mica. No vam trigar a refugiar-nos en una pizzeria i endrapar-nos una pizza tot cantant els gols del Barça (jo amb més eufòria, tot s'ha de dir). Finalment, vam retirar-nos a l'alberg abans no se'ns mullessin massa els peus. La neu encara queia.

Ens vam despertar a trenc d'alba, però el temps no havia canviat i ens ho vam agafar amb calma. Feia una fred que glaçava i la neu, sabeu què, no ens desemparava. Vam passar el matí passejant pels carrers antics, el pont dels Dragons, el mercat... i entrant a cafeteries per escalfar-nos; però, ara sí, sense poder evitar d'acabar amb els peus xops. Al migdia vam decidir tocar retirada i agafar el primer tren de la tarda que ens portés cap a Zagreb. Llàstima del temps, perquè encara que la Ljubljana que vam veure era de postal, en vam marxar amb la sensació de no haver-la aprofitat prou.

Quan arribàvem a Zagreb el tren es va aturar en mig del no-res i vam perdre mitja hora que va fer que se'ns escapés el primer bus. Després de reprendre la marxa ens vam aturar al cap de cinc minuts en una estació. Ja érem a Zagreb, així que vam decidir baixar. Havia nevat tant (ah, i encara nevava) que la neu arribava a l'altura del vagó, i quan vaig fer el salt per baixar vaig quedar enfonsat fins més amunt de la cintura. Obrint camí vam travessar una altra via i amb penes i treballs vam arribar a l'estació, i quin salt que ens va fer el cor quan vam veure que érem a Zagreb Oest! Ja ens tens tornant ben de pressa pel corriol que havíem fet per enfilar-nos un altre cop al vagó abans no arranqués el tren. La ciutat havia estat un autèntic caos tot el dia i quan vam arribar encara no funcionaven els tramvies, només se circulava per les carreteres principals i el nostre tren era el que anava obrint via entre la neu. Per sort nostra, finalment vam poder arribar a l'estació central, patinar xino-xano fins a l'estació d'autobusos i agafar el penúltim autobús que sortia (sense problemes) cap a casa. 
Quan vam arribar: Zadar, 15º. Visca la Mediterrània!

S'obre el teló i...

Un dia sense riure és un dia malgastat.

Abans d’escriure aquesta entrada n’hauríem (n’hauria) d’haver escrit alguna més, perquè de coses, el desembre passat, en va anar ben ple. Si de cas miraré de recuperar-les un dia d’aquests (cosa que vol dir, segurament, que passaran de llarg) perquè avui voldríem estrenar l’any blogaire d’una manera que trobem que és la millor per acarar els moments d’angúnia i ofegar les veus que ens volen pintar més fosc que mai el futur més immediat.

Després de passar les festes a casa hem tornat a Zadar amb la panxa i l’esperit ben inflats i amb energia renovada per engegar a tota màquina. Aquesta primera setmana (que idealment hauria d’haver estat tranquil·la i sense gaires bonys) ens ha remenat els sentits. El de l’humor també. I per això avui farem un selecte entremès amb els millors acudits balcànics que ens han regalat els nous amics i que ens han acolorit els vespres d’aquests dies d’aterratge.

Com que ens ha agradat tant entendre'ls i no pas per la llengua, perquè ens els van explicar en català!, sinó perquè n'enteníem la gràcia perquè ja coneixem alguns dels referents que fan falta per saber com es critiquen entre les diferents zones (allò que passa a tot arreu, vaja: que si els d'aquí són uns ganduls, que si els altres són de la Verge del Puny Tancat, que si els de més enllà són uns barroerots... ), els volem compartir aquí. 

Perquè fer unes bones rialles, d’aquelles que oxigenen el cervell, estimulen el reg sanguini i ens fan sentir la mar de bé és molt saludable i una bona manera de tornar i reactivar aquest espai.

Bòsnia: l’etiqueta que han penjat als bosnis és la d’ignorants, de gent de poca llum, d’estar per casa. Podríem dir que són com la gent de Lepe dels Balcans. Hi ha una sèrie d’acudits protagonitzats per una parella de bosnis, el Mujo i el Haso (diminutius de Mohamed i Hassan). Com els acudits del Jaimito, són infinits i n’hi ha tantes variants com persones que els expliquen. I com són les coses, ens en van explicar tants que no en podem recordar cap!

Sèrbia: els serbis, als acudits croats, sempre són els dolents de la pel·lícula, els violents, els desconsiderats. No cal donar-hi més tombs.

Un serbi se’n va de vacances a Croàcia amb cotxe i arriba a la frontera. L’agent de la duana el para i li demana la documentació. La revisa i li pregunta: -Ocupació? I el serbi diu: - No, avui no. Vinc de vacances.

Eslovènia: molts acudits sobre Eslovènia fan referència a les petites dimensions del país.

Sabeu com toquen l’acordió a Eslovènia?

En vertical, perquè si ho fessin en horitzontal sortirien del país.

Croàcia (costa dàlmata i illes): els qui tenen la fama de garrepes fins al moll de l’os són la gent de les illes de la costa dàlmata, és a dir, els croats insulars.

Això que és un avi al llit de mort. Durant els últims minuts de vida, amb els ulls mig tancats perquè ja no té gaires forces, va dient: Fill meu, ets aquí? I el seu fill contesta: Sí, pare, sóc aquí. I l’avi continua: Filla meva, ets aquí? I la filla diu: Sí, pare, aquí em teniu. Després demana pel seu gendre i la seva nora, que també li diuen que no s’amoïni, que l’acompanyen fins a la fi. I, finalment, demana pels seus tres néts: Sí, avi, també som aquí, no volem que te’n vagis sol. I quan l’avi s’ha assegurat que tothom l’acompanya, crida enfadat, abans de morir: Si tots sou aquí, què cony hi fa el llum de la cuina encès?!

També circulen acudits sobre gitanos, que apareixen amb la mateixa fama que tenen als nostres: lladregots, penques i bruts.

Sabeu qui va inventar el triatló?

Un gitano que va anar a peu a banyar-se al mar i va tornar a casa amb bici.

Hi ha una competició internacional en què hi participen tres persones: un suec, un irlandès i un bosni. La competició consisteix a superar tres proves: beure’s una ampolla de rakija sencera (aiguardent), entrar en una cova i trencar una pota a l’ós que hi viu i fer-s’ho amb una gitana. Arrenca la competició:

Comença el suec. Es mira l'ampolla, comença a beure i no pot acabar-se-la de cap manera. Eliminat.

Continua l’irlandès, que s’acaba sense problemes l’alcohol i se’n va, una mica estabornit, a la cova. Hi entra, se sent molt rebombori i ja no en surt mai més. Eliminat també.

L’últim és el gitano, que es beu la rakija com si fos aigua, entra a la cova, se sent rebombori i en surt tot esgarrapat, ferit i brut però triomfal i diu: va, on és la gitana, que li trenco la cama!

S’obre el teló i surt un gitano. Desapareix el teló.

Que tingueu un 2013 ple de rialles!

Masline i riba

Són les 6 del matí i em desperto sense que soni el despertador. A fora comença a clarejar i a la cuina ja n'hi ha quatre que fan el cafè. Jo no tinc temps de fer-lo perquè ens hem d'afanyar si volem aprofitar totes les hores de sol, i ja veig que m'hauré d'esperar fins que tornem. Sense perdre ni un moment ens calcem les botes d'aigua, ens posem els impermeables i pugem a la barca per anar a recollir les xarxes que havíem llançat el vespre anterior. Mentre anem avançant per l'aigua calmosa de la badia el sol es va enlairant i ens descobreix totes les illes que hi ha a la vora de la nostra, Lavsa, amb la qual formen el conjunt de les Kornati. Quan arribem a la boia que ens indica on és la xarxa, en Vlado para el motor i s'hi acosta a cop de timó amb la mateixa inèrcia, en Nikola agafa la xarxa amb un ganxo i la comença a pujar. A mesura que va estirant veiem algun peix atrapat, llavors en Leon me'n va cantant el nom ―se'ls sap gairebé tots―, i va comptant quants n'hem agafat de cada classe. Repetim l'operació amb dues xarxes més que havíem parat i després girem cua per tornar a port. 

Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.

Quan arribem al moll acabem de netejar les xarxes. Se'ns ha fet un xic tard i decidim d'esmorzar a peu dret un tall de cansalada i pa per no encantar-nos gaire.

Agafem els carretons, els sacs, els plàstics, les tisores de podar, la serra... i el menjar i beure! i anem cap al tros de les oliveres tot resseguint un caminet al costat de la badia. Quan hi arribem quatre ovelles marxen esporuguides, ningú se'n cuida des de fa anys i ara campen al seu aire amb unes llanes rastes que fan riure. Encerclem el peu de l'olivera amb els plàstics i comencem a pentinar les branques amb les mans, perquè diu que si féssim servir rasclets faríem malbé les branques i el fullatge. N'hi ha uns quants, d'arbres, i no els podrem pas fer tots. Cada any, quan vénen a l'illa per collir, treballen les oliveres que poden, i les altres es queden sense fer. Quan escollim una olivera que fa temps que no es toca les branques són espessíssimes i han crescut al seu aire, de manera salvatge. Llavors aprofitem per fer-hi una bona podada, començant per les parts més altes, així no ens cal enfilar-nos.

Quan ja hem deixat l'olivera ben pelada, ajuntem les olives de terra amb els plàstics, traiem les fulles i branquetes més grosses i les anem ficant dins dels sacs. I cap a l'olivera següent. 
Som 12 persones a l'illa, gairebé tots família, excepte jo, en Nikola i en Leon, i un altre professor de la Universitat, en Milenko. 
Quan s'acosta migdia i ja n'hi ha algun a qui li comencen a roncar el budells, en Vlado estén unes estovalles a terra i comença a tallar pa, formatge i cansalada. Al cap d'una estona ja està tot parat: també hi ha paté, ous durs, formatge fresc, mandarines, vi negre per regar-ho i cafè fins i tot. De cop i volta un s'aixeca i va cap a l'olivera, i llavors, amb la rotllana trencada, a comptagotes anem tornant a pentinar les branques. L'estona va passant tranquil·lament, amb converses gairebé impossibles on vaig pescant alguna paraula; puc intuir de què parlen, però no em sento capaç de posar-hi cullerada si no és per respondre alguna pregunta que em fan directament. De tant en tant es fan un panxot de riure amb un acudit, i si és prou digne, llavors demanen a en Nikola que me'l tradueixi, perquè pugui compartir la riallada amb ells.

Quan el sol ja és molt baix ens afanyem a recollir les olives dels plàstics, les fiquem al darrer sac, el lliguem, el carreguem al carretó ―n'hi caben dos― i comencem a fer viatges cap a la casa. Quan hem descarregat l'últim sac em diuen si vull anar a pescar calamars i de seguida dic que sí.

Ja és gairebé fosc. Amb en Milenko pugem a la barca petita amb els estris per pescar i sortim. A terra en Vlado encén el foc per coure a la brasa el peix del matí, i en Nikola i en Leon aprofiten aquesta estona abans de sopar per banyar-se ―és 2 de novembre, però no fa gens de fred i el sol ens ha acompanyat tot el dia―. Anant amb la barca observo fascinat un cel serè carregat d'estrelles, que resulta més espectacular gràcies a l'escassa il·luminació de l'illa. Quan arribem a lloc, en Milenko m'explica com s'ha de fer per pescar calamars. Tinc un fil de pescar embolicat en un suro, en un cap hi ha el plom i a dos pams un esquer de plàstic fluorescent amb un ham amb moltes punxes, i dos pams més enllà un altre esquer igual. He de deixar anar el fil fins que toqui fons, llavors aixecar-lo uns 4 o 5 pams i esperar, al cap de 4 segons fer una estrebada i esperar 4 segons més; així repetidament fins que noti alguna cosa o fins que em digui “marxem, que aquí no hi ha res”. Aleshores recollim deixant que el fil caigui lliure entre les cames ―sense embolicar-lo al suro―, ens movem cap a una altre lloc i tornem a deixar anar el plom fins que toqui fons, i repetim l'operació. No pesquem res. 


Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons. 


Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.

jaje, krumpiri, kapula, ulje i sol

Aquesta entrada va a petició de la Nuri, que reclamava un escrit sobre una truita telemàtica que vam enviar via Wattsapp al concurs de truites de Garrigàs.

Doncs mireu, un dia que estàvem molt avorrits ens va picar de gravar-nos fent una truita de patates per ensenyar a la Marija com la fem, que sempre ens diu que ens surt molt bona!

Acceptem qualsevol crítica constructiva, però ja us aviso que els ingredients eren els que eren perquè les botigues estaven totes tancades.



Truita from Carles i Irene on Vimeo.

Crna Gora (2)

Bé, aquesta entrada ve a ser una mica la continuació de l'anterior sobre Montenegro, que van passant els dies i encara us la dec.

La bandera montenegrina.

Doncs mireu, amb un parell d'anècdotes ho enllestirem, perquè de la capital no cal que us en digui res, de tan insípida com la vam trobar. Només podem destacar que vèiem per tot arreu banderes i símbols nacionals, es notava que érem en un país nou de trinca.


Quan anàvem precisament cap a Podgorica, just després d'un revolt: patapam, control de policia. Ens van fer parar al costat de la carretera i ens van dir que havíem excedit el límit de velocitat, que era de 50 i anàvem a 70 (a la carretera principal del país, en un tram gens perillós i sense assenyalar, que després tornant ho vam comprovar). Em van dir que baixés del cotxe amb els papers i jo ja veia que ens queia la multa a sobre. Nosaltres, esverats, ja baixàvem tots quatre del cotxe amb els passaports i anàvem cap on eren ells, però els policies només volien el conductor i a elles les van fer tornar a pujar al cotxe. I ja em tens a mi tot sol per entendre-m'hi. Em van preguntar cap a on anàvem, que què fèiem, que on ens estàvem... i tot en “la seva llengua”. La veritat és que puc dir orgullós que el fet de poder dir quatre coses amb el seu idioma els devia caure en gràcia, i així ens vam poder estalviar la multa. “Aneu més a poc a poc a partir d'ara”, em van dir per comiat. I tu diràs si els vam fer cas, vam acabar travessant tot el país a 50 per hora!

L'altra anècdota també va d'un control de policia, però aquest cop quan ja havíem entrat a Bòsnia, anant per una carretera ben estreta de muntanya. No sé si era que ja teníem experiència o que anàvem a 30 per hora i no ens podien recriminar la velocitat, però aquesta vegada no ens vam posar nerviosos. Els dos policies, avorrits, ens van parar més aviat per distreure's. I després de revisar el carnet i veure d'on érem ens van deixar caure la pregunta:
-Barça o Madrid?
I és clar, tu comences a tremolar perquè no saps quina resposta els agradarà més...
-Barça.
-Ah, Barça, sí, Messi. Cristiano no!
Bufff, encara sort, penses. I llavors tot va com una seda fins al punt que pots arrencar, abaixar el vidre de la finestra i cridar:
-Força Barça!

Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...