Un mes

Avui fa un mes de la tornada.

Un mes just dels últims quilòmetres silenciosos abans d'arribar a casa, amb el cotxe fins al capdamunt de tot el que ens ha fet ser nosaltres a Zadar. Amb les galtes plenes de sol i uns mirallets on véiem, també, tot el que Zadar ens ha fet ser.

Avui fa just un mes d'una matinada de desvetllament, de nou nusos a la panxa, de desfeta rara. De febrada per no se sap què. O una mica sí, es pensa la gent. Segurament era la tronada que devia fer força estones que niava dins, i vet aquí el desori. (Sí, segurament.)

I a veure com ho farem ara. Perquè quantes coses ens han quedat per apuntar per aquí, excursions i dies i contes i fotografies. I quantes vegades hem dit que ens hi posaríem, i no. L'enyoradissa hi és, però el retorn és dolç i per això mirarem de no tancar la paradeta del tot. (Però ara que ja no hi som, a veure com ens ho farem...)

I per davant un ramet de mesos per reviscolar-nos, assumir-nos i tornar-hi.

Mentrestant, el començament*: 

El nostre Zadar és un gallonet d'aquesta taronja.
Godall Formacions, 2013.

Sabeu allò de les casualitats còsmiques que potser no ho són tant? Doncs aquesta és una història que diria que s’hi podria sumar, en aquesta llista, o almenys així és com més m’agrada entendre-la. És la història de com vaig anar a parar, per fer-hi aprendre el català, a Zadar, bellíssima i tranquil·la (sí, una mica avorrida) ciutat de la costa dàlmata.

(...) 

Quan l’oportunitat es va fer moment d’encetar camí res em podia fer pensar que venir a Zadar voldria dir sorprendre’m descobrint de quina manera viu la nostra llengua tan lluny de casa, en una realitat que pensava tan diferent. Ni sospitava tampoc que participaria en situacions tan bones, regulars, dolentes i excel·lents, ni que m’omplirien el sarró de tanta vida.

* El singular, en aquest relat, té una veu plural.

Heus ací la primavera

És un fet: Zadar és una ciutat que hiverna. De novembre a març, si us passegeu pel carrer, poques noses hi trobareu. Cada cop es fa més evident que el turisme que s'hi promou (o el que hi arriba) és estacional, malgrat que la ciutat és totalment visitable durant els mesos de menys calor. Amb un patrimoni arquitectònic de gran valor i un centre històric empedrat per on no hi transita cap vehicle de motor, aquesta petita ciutat on vivim és plena d'encants i, si es pot, no cal esperar que arribi el bon temps per visitar-la. 

A l'hivern un fotimer de botigues, restaurants i altres establiments que viuen directament del turisme tanquen. És un fenomen extraordinari perquè passa amb una rapidesa desconcertant: en pocs dies es veu com els vidres es van tapant de papers, es despengen els cartells i reclams i queda tot tancat i barrat. Del revés passa quan comença a fer bo: es fan algunes reformes, els locals es transformen una mica i, en un tres i no-res, santornem-hi. També surten del cau les companyies que ofereixen excursions a les illes Kornati, reobren les gelateries més vistoses i populars de la ciutat i les senyores que venen els seus tapetes fets de ganxet exposen tota la producció al costat de la catedral o del mercat.

Això que passa entristeix força la gent que sempre ha viscut al centre i que ara veu com, a poc a poc, es va convertint en un una mena de parc temàtic amb els serveis oberts per als forasters i només quan convé per a l'economia local. De totes maneres, i al barri on vivim, Varoš, sí que es manté viu l'esperit de barri durant tot l'any. Els tres bars més populars (Borgo, Đina, Toni) no tanquen i obren de les set del matí a les dotze de la nit (a més a més, només n'hi ha un que tanca els diumenges). Tampoc no plega veles el restaurant que ens fa el sopar cada dilluns, costum mantingut malgrat totes les adversitats possibles: xàfecs, cansaments, sons, compromisos de bàsquet i desganes. Com que la constància sempre té alguna recompensa, a part de les rialles i les amabilitats dels cambrers, sovint cauen algunes postres sorpresa o els caferets (si és que va bé la màquina, que últimament i de manera sospitosa, falla bastant). 

Aquesta setmana, i per celebrar l'arribada del bon temps, a classe hem llegit el poema Primavera, de Miquel Martí i Pol. Mentre el comentàvem em vaig adonar com de bé podia funcionar si canviàvem la protagonista de l'orginal, l'oreneta, per un altre personatge: el primer turista arribat a Zadar. He fet un experiment i amb tot desvergonyiment he adaptat els versos per fer un retrat de l'arribada de la temporada turística a la ciutat. Heus ací...

Primavera

Heus ací:

un turista,

el primer,

ha arribat a Zadar.

I l'home que treballa al port

i la noia que passa pel pont

i el vell que seu en un banc davant de la riva

i fins i tot els estudiants que en la rutina de les aules

tenen la sort de veure el cel

han sabut la notícia.

El turista s'ha passejat

una mica desorientat

al voltant de l'orgue del mar

ha enfilat Kalelarga amunt

ha travessat, fotografiant-ho tot, la plaça

i s'ha perdut pels carrers, badant.

I la mestressa que torna del mercat

ho ha dit als vailets de l'escola

i, aquests, a les noies que prenen cafè

i elles ho han cridat

a l'home que té el carretó de les crispetes al carrer

i l'home ho ha repetit moltes vegades

i n'ha fet una cançó

al ritme de les petites explosions.

Heus ací el que diu:

la sezona* ha començat a Zadar.

* Nom amb què es coneix la temporada turística a la costa dàlmata. Comença pels voltants de Pasqua i s'allarga fins a principis d'octubre.

Uns ous de Pasqua diferents

L'any passat, quan a classe explicàvem què eren les mones de Pasqua i la tradició catalana de regalar ous i figures de xocolata als fillols, una noia de Zagreb va ensenyar-me una fotografia d'uns ous decorats que havien fet a casa seva durant la Setmana Santa. Els havien posat en una cistelleta al centre de la taula per decorar i anar-se'ls menjant durant aquests dies. Feien tan bonic i em va semblar una idea tan diferent que vaig demanar-los que m'expliquessin com es preparaven. Tenint en compte que tot just feia cinc mesos que havien començat a aprendre català, es van fer entendre ben bé. La cosa va així:

Es posa una olla d'aigua a bullir i s'hi tira una mica de sal. Quan l'aigua arrenca el bull, s'hi tiren els colorants naturals (a cada recipient un color diferent): per al violeta es fa servir la ceba lila (la de Figueres aniria de primera); els espinacs aniran bé per tenyir-los de verd; les flors de camamilla o dent de lleó serviran per al groc; la remolatxa, mores o gerds els faran tornar vermells; la col llombarda o el vi negre per al blau, i el cafè o les nous (potser ratafia) per al marró. Com més fresques siguin les verdures i les flors més intensos quedaran els colors. També cal dir que als supermercats hem vist ampolletes de colorants artificials per fer-ho més fàcil i garantir l'èxit.

Després, s'agafa una dotzena d'ous, o els que es vulguin, i es fan bullir com si els féssim durs. Una curiositat: a Croàcia els ous es compren per desenes i no pas per dotzenes. Si només fem aquests ous per decorar, podem deixar-los fins a 3/4 d'hora al foc, però si ens els volem menjar, perquè no es passin massa podem coure'ls com ho faríem normalment (uns 10 minuts, no, Carles?), això sí, quan tanquem el foc els haurem de deixar refredar dins de l'olla mateix, d'aquesta manera quedaran més ben tenyits.

Si no es volen embrutar tants pots diferents, una altra manera de fer-los és decorant-los amb fulles de plantes que ens agradin, de mida no gaire gran, per exemple julivert, trèvol o esparreguera, o també petites flors. Necessitarem una mitja o un mitjó d'aquests fins, de niló, on hi posarem els ous amb les fulles o flors a sobre, de manera que el mitjó quedi com una funda per a l'ou i, alhora, ajudi a aguantar a lloc les fulles i flors (no cal que les enganxem, això sí, feu un nus ben fort a la mitja perquè no es desfaci a mitja cocció). I fem el mateix procediment que abans, els posem al foc i apa. Amb ceba lila és com acostumen a quedar més bé, el resultat és molt vistós: quan treiem la mitja i separem les fulles de la closca de l'ou veurem com hi han quedat les siluetes.

Ara em toca dir que encara no ho hem provat de fer, però tot arribarà... Aquest migdia hem anat a comprar un pollastre a l'ast per dinar i, mentre ens esperàvem, hem vist que tenien una cistelleta plens d'aquests ous decorats. Com que ens la miràvem tant, ens n'han volgut regalar un.

  En croat un ou es diu jaja i la gallina, kokoš.

L'ou al davant de la poncella de tulipa d'Istanbul. 

Per anar acabant: jo, si fes aquests ous, em sabria molt de greu haver-los de trencar per menjar-me'ls. Però es veu que això també forma part de la tradició: has de picar l'ou al cap d'algú (al front) per ajudar-te a equerdar la closca (la de l'ou, no la del cap!). És un joc en què cal fins i tot córrer perquè no et fumin un bon cop.

Si us animeu a fer-ne expliqueu-nos com us han quedat.

Sretan Uskrs!

(Bona Pasqua!)

Istanbul

Immensa, monumental, llegendària, imperial, exòtica, novel·lesca, oriental i occidental alhora, superpoblada, confusa, vella, moderna, turística, comercial, fotogènica, contaminada, sensorial, sorprenent...
D'adjectius per definir una ciutat com aquesta n'hi ha per donar i per vendre, una expressió que, precisament, també va molt lligada a la vida de la seva gent.

La setmana que hem passat a Istanbul aprofitant el parèntesi dels exàmens podem dir que ha estat ben intensa, i és que per veure totes les coses que t'ofereix l'antiga Constantinoble cal estar disposat a no parar des de primera hora fins al tard. Les conseqüències d'aquest nervi turístic han estat més d'una butllofa als peus i una grip ressagada com a souvenir.
No cal que us expliquem el viatge de dalt a baix a manera de diari, que això ja ho vam fer mentre érem allà, perquè la Irene ja va voler estrenar una llibreta molt bonica que va trobar el primer dia en una botigueta artesanal, on li van gravar el nom d'Istanbul amb una cal·ligrafia elaborada. Ens estimem més explicar-vos algunes de les impressions que ens hem emportat a la maleta de tornada cap a casa.

Records d'Istanbul

☪ Ens ha impactat la manera com ressonaven les oracions arreu des dels incomptables minarets a l'hora de cridar els fidels a resar.

☪ Ens ha sorprès l'anar i venir constant dels carretons carregats fins al capdamunt de gènere pels carrers costeruts que envolten el Gran Basar.

☪ Ens ha reconfortat la frescor als peus mentre passejàvem descalços per les catifes de les mesquites després de les llargues caminades pels carrers.

☪ Hem tingut l'ocasió d'enraonar i fer broma en català amb un venedor de tes i espècies del Gran Basar; ah, i li n'hem comprat uns quants, és clar.

☪ Ens ha meravellat entrar a Santa Sofia i tenir la sensació de passejar-nos per una de les diapositives que tantes vegades havíem vist a les classes d'Història de l'Art.

☪ Ens ha agradat asseure'ns a prendre un te a la sortida d'una madrassa (escola on s'ensenya religió) envoltats de gent que anava pipant de la seva nargila.

☪ Hem tingut la curiositat d'espiar dintre l'harem de tota la tirallonga de soldans de l'Imperi turc.

☪ Hem passat una vetllada molt agradable acompanyats per un amic de la Natalia que ens explicava coses sobre Istanbul en un bar clandestí amagat en un terrat prop de la plaça Taksim.

☪ Ens hem deixat ensabonar i magrejar per un massatgista en un bany turc.

☪ Ens hem traslladat amb tramvia, metro i ferri a preu local. Ah, i també hem travat les portes que es tancaven per poder estirar la Natalia cap a dins del vagó in extremis i evitar que perdés el tren.

☪ Hem maltractat la línia engolint una bona varietat de delicadeses a base mel, sucre i fruits secs.

☪ Hem quedat embadalits mirant com girava i girava i girava com una baldufa un dansaire dervix al ritme que tocava la banda.

☪ Hem estat recompensats amb tres dolços per un flequer de la part asiàtica content perquè li hem sabut dir "moltes gràcies" en turc: "teşekkür ederim".

L'àlbum de viatge

És una ciutat que val la pena, no us la perdeu.

Balkanski filmovi / Pel·lícules balcàniques

En aquesta entrada trobareu un recull d'algunes de les pel·lícules que hem vist relacionades amb els Balcans. Sens dubte que la tria es queda curta, però tot és començar. Més endavant, segur que hi anirem afegint més títols (bé, la voluntat hi és, després,  però, ja se sap...). La selecció que presentem té una mica de tot i per a tots els gustos: històries divertides, crues, estrambòtiques, sagnants, iròniques, crítiques, impactants, contradictòries... això sí, totes marcades clarament per la guerra (sigui quina sigui) i la intolerància. La intenció és clara: anar entenent una mica més el lloc on vivim, la seva gent i la seva història. Us convidem, també, a posar-hi el nas.

Underground, 1995 [Underground]  És un clàssic del cineasta més conegut dels Balcans: Emir Kusturica. Nascut a Sarajevo (Bòsnia) de família musulmana, va declarar-se serbi i va convertir-se al catolicisme ortodox molt després del final de la guerra civil. Artista polèmic i controvertit, admirat i odiat alhora, en els seus projectes fa una crítica al sistema capitalista i revisa la història recent del seu lloc d'origen. 

Aquesta pel·lícula explica d'una manera surrealista la història de Iugoslàvia des de la Segona Guerra Mundial fins al moment de la seva desintegració amb la guerra dels Balcans. Una de les coses que ens va agradar més va ser la banda sonora, sobretot la cançó d'obertura: Kalashnikov, de Goran Bregović.

És una pel·ícula per veure amb temps i amb ganes de deixar-se endur pels personatges esperpèntics, les situacions més inconcebibles i els ràpids diàlegs. A partir d'una trama molt singular cada escena és un retrat costumista d'un temps, un país i una gent que ja no hi són.

Profesionalac, 2003 [El profesional] Un agent retirat del Servei de Seguretat de Sèrbia fa una visita inesperada a un acomodat director d'una editorial que antigament havia estat un fervent opositor del règim de Milošević. Amb ell porta un maletí que conté la vida de la persona que té al davant, a qui ha estat investigant tots aquests anys. En obrir-lo el director comença a recordar els moments més importants de la seva vida i va lligant caps. 

La història ha tingut molt èxit durant els últims anys i, de fet, també recorre ciutats i pobles en forma d'obra de teatre. A Zadar van fer-la a principi d'aquesta temporada. No hi vam anar perquè segurament només hi hauríem escalfat la cadira. Després, però, vam descobrir que hi havia la pel·lícula i els subtítols ens van ajudar a seguir-ho més bé tot plegat! Ens va agradar força, i especialment també una cançó Pada vlada (cau el govern). També podeu escoltar-la aquí (al principi no ho sembla, però a partir de la meitat de la cançó s'anima molt, combina ritmes més aviat lents amb rapidíssimes veus després):

In the Land of Blood and Honey, 2011 [En tierra de sangre y miel] La primera pel·lícula d'Angelina Jolie com a directora. Narra amb cruesa i brutalitat la recent guerra dels Balcans centrant-se en el drama viscut per les dones, que van ser sotmeses a repetides violacions a mans de les tropes d'ocupació. Se'n van rodar dues versions, l'anglesa i la serbocroata. Recomanació: no us feu crispetes per menjar durant la pel·lícula, perquè se us tancarà l'estómac a la tercera escena. 

Aquesta pel·lícula la vam anar a veure al cine ara farà un any i recordem com al cap de pocs minuts de començar hi va haver algunes persones que van sortir de la sala i ja no van tornar a entrar. Els colors, els paisatges, l'atmosfera i la recreació d'ambient són fantàstics; el guió, en canvi, ha estat durament criticat per associacions de víctimes bòsnies i, en general, la crítica no l'ha deixat gaire ben parada. Amb tot, és una pel·ícula que ressona a dins molta estona després (i dies, i setmanes) d'haver-la vist.

Parada, 2011 Una esbojarrada comèdia tacada de tragèdia que tracta el tema de l'homosexualitat en una societat homòfoba com la de Sèrbia (i qui diu Sèrbia podria dir qualsevol altra república balcànica). Una parella gai decideix organitzar una desfilada pels drets dels homosexuals a Belgrad i aconsegueixen convèncer un excombatent serbi homòfob perquè s'encarregui de la seguretat de l'acte. A partir d'aquí comença un tour surrealista i divertidíssim per Croàcia, Bòsnia i Kosovo per reclutar coneguts exenemics perquè l'ajudin a protegir la "gay parade". Cada nou personatge que recullen i carreguen en el Mini escandalosament rosa és més pintoresc que l'anterior. Aquesta part de la pel·lícula, rodada com una 'road movie' balcànica, és del que més ens va agradar. Hi vam descobrir, fins i tot, un senyor que és un dels personatges emblemàtics de Zadar, es veu bastant atrotinat, però encara volta molt pels carrers i tothom el coneix. No voldríem esclafar-vos ara la pel·lícula perquè és molt entretinguda, i de fet hi ha escenes divertidíssimes, però també hem de dir que, el final, al contrari, és molt sec i no pas alegre. 

Bé, avui fins aquí. Si ja n'heu vist alguna o bé durant aquest cap de setmana (o el dia que sigui) us engresqueu a mirar-ne alguna passeu per aquí i expliqueu-nos què us ha semblat. Podem fer cinefòrum i tot! Bon cap de setmana i fins ben aviat. :)

Ljubljana Exprés

El primer cap de setmana després de la tornada de les vacances de Nadal vam aprofitar per fer una escapada llampec a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Teníem moltes ganes de visitar aquesta ciutat perquè tothom que hi havia estat ens havia dit que era tan maca i que s'havia de veure, sobretot tenint-la tan a la vora. Vam sortir dissabte al matí cap a Zagreb amb autobús amb la intenció de passar el dia allà i l'endemà agafar el tren de primera hora cap a Ljubljana. En Nuno i la Soraia, els lectors i amics portuguesos, ens van acollir de bon grat a casa seva: només d'arribar ja vam trobar la taula parada! A la tarda vam fer la nostra, passejant pel centre i remirant botigues, i al vespre ens vam tornar a reunir amb ells per anar a sopar a un xinès (una cosa exòtica que només es pot fer a la capital!) i rematar la nit fent un toc en un flamant bar de copes brasiler (sense caipirinha, ni samba, ni cambreres remenant el cul!).

L'endemà, quan ens vam llevar, feia una bona estona que nevava i els cotxes ja estaven gairebé camuflats. Després d'un petit contratemps a l'estació de ferrocarrils de Zagreb, una espera de 6 hores fins al següent tren i un trajecte a través d'un espectacular paisatge a les fosques i amb els controls rutinaris d'uns guàrdies de duanes que tenen les hores comptades, vam arribar a la capital eslovena, on la neu també ho cobria tot i tampoc no parava de caure. Ens vam dirigir de caps a l'alberg a deixar les maletes i després vam sortir un altre cop a fer una passejada nocturna sota la neu per situar-nos una mica. No vam trigar a refugiar-nos en una pizzeria i endrapar-nos una pizza tot cantant els gols del Barça (jo amb més eufòria, tot s'ha de dir). Finalment, vam retirar-nos a l'alberg abans no se'ns mullessin massa els peus. La neu encara queia.

Ens vam despertar a trenc d'alba, però el temps no havia canviat i ens ho vam agafar amb calma. Feia una fred que glaçava i la neu, sabeu què, no ens desemparava. Vam passar el matí passejant pels carrers antics, el pont dels Dragons, el mercat... i entrant a cafeteries per escalfar-nos; però, ara sí, sense poder evitar d'acabar amb els peus xops. Al migdia vam decidir tocar retirada i agafar el primer tren de la tarda que ens portés cap a Zagreb. Llàstima del temps, perquè encara que la Ljubljana que vam veure era de postal, en vam marxar amb la sensació de no haver-la aprofitat prou.

Quan arribàvem a Zagreb el tren es va aturar en mig del no-res i vam perdre mitja hora que va fer que se'ns escapés el primer bus. Després de reprendre la marxa ens vam aturar al cap de cinc minuts en una estació. Ja érem a Zagreb, així que vam decidir baixar. Havia nevat tant (ah, i encara nevava) que la neu arribava a l'altura del vagó, i quan vaig fer el salt per baixar vaig quedar enfonsat fins més amunt de la cintura. Obrint camí vam travessar una altra via i amb penes i treballs vam arribar a l'estació, i quin salt que ens va fer el cor quan vam veure que érem a Zagreb Oest! Ja ens tens tornant ben de pressa pel corriol que havíem fet per enfilar-nos un altre cop al vagó abans no arranqués el tren. La ciutat havia estat un autèntic caos tot el dia i quan vam arribar encara no funcionaven els tramvies, només se circulava per les carreteres principals i el nostre tren era el que anava obrint via entre la neu. Per sort nostra, finalment vam poder arribar a l'estació central, patinar xino-xano fins a l'estació d'autobusos i agafar el penúltim autobús que sortia (sense problemes) cap a casa. 
Quan vam arribar: Zadar, 15º. Visca la Mediterrània!

S'obre el teló i...

Un dia sense riure és un dia malgastat.

Abans d’escriure aquesta entrada n’hauríem (n’hauria) d’haver escrit alguna més, perquè de coses, el desembre passat, en va anar ben ple. Si de cas miraré de recuperar-les un dia d’aquests (cosa que vol dir, segurament, que passaran de llarg) perquè avui voldríem estrenar l’any blogaire d’una manera que trobem que és la millor per acarar els moments d’angúnia i ofegar les veus que ens volen pintar més fosc que mai el futur més immediat.

Després de passar les festes a casa hem tornat a Zadar amb la panxa i l’esperit ben inflats i amb energia renovada per engegar a tota màquina. Aquesta primera setmana (que idealment hauria d’haver estat tranquil·la i sense gaires bonys) ens ha remenat els sentits. El de l’humor també. I per això avui farem un selecte entremès amb els millors acudits balcànics que ens han regalat els nous amics i que ens han acolorit els vespres d’aquests dies d’aterratge.

Com que ens ha agradat tant entendre'ls i no pas per la llengua, perquè ens els van explicar en català!, sinó perquè n'enteníem la gràcia perquè ja coneixem alguns dels referents que fan falta per saber com es critiquen entre les diferents zones (allò que passa a tot arreu, vaja: que si els d'aquí són uns ganduls, que si els altres són de la Verge del Puny Tancat, que si els de més enllà són uns barroerots... ), els volem compartir aquí. 

Perquè fer unes bones rialles, d’aquelles que oxigenen el cervell, estimulen el reg sanguini i ens fan sentir la mar de bé és molt saludable i una bona manera de tornar i reactivar aquest espai.

Bòsnia: l’etiqueta que han penjat als bosnis és la d’ignorants, de gent de poca llum, d’estar per casa. Podríem dir que són com la gent de Lepe dels Balcans. Hi ha una sèrie d’acudits protagonitzats per una parella de bosnis, el Mujo i el Haso (diminutius de Mohamed i Hassan). Com els acudits del Jaimito, són infinits i n’hi ha tantes variants com persones que els expliquen. I com són les coses, ens en van explicar tants que no en podem recordar cap!

Sèrbia: els serbis, als acudits croats, sempre són els dolents de la pel·lícula, els violents, els desconsiderats. No cal donar-hi més tombs.

Un serbi se’n va de vacances a Croàcia amb cotxe i arriba a la frontera. L’agent de la duana el para i li demana la documentació. La revisa i li pregunta: -Ocupació? I el serbi diu: - No, avui no. Vinc de vacances.

Eslovènia: molts acudits sobre Eslovènia fan referència a les petites dimensions del país.

Sabeu com toquen l’acordió a Eslovènia?

En vertical, perquè si ho fessin en horitzontal sortirien del país.

Croàcia (costa dàlmata i illes): els qui tenen la fama de garrepes fins al moll de l’os són la gent de les illes de la costa dàlmata, és a dir, els croats insulars.

Això que és un avi al llit de mort. Durant els últims minuts de vida, amb els ulls mig tancats perquè ja no té gaires forces, va dient: Fill meu, ets aquí? I el seu fill contesta: Sí, pare, sóc aquí. I l’avi continua: Filla meva, ets aquí? I la filla diu: Sí, pare, aquí em teniu. Després demana pel seu gendre i la seva nora, que també li diuen que no s’amoïni, que l’acompanyen fins a la fi. I, finalment, demana pels seus tres néts: Sí, avi, també som aquí, no volem que te’n vagis sol. I quan l’avi s’ha assegurat que tothom l’acompanya, crida enfadat, abans de morir: Si tots sou aquí, què cony hi fa el llum de la cuina encès?!

També circulen acudits sobre gitanos, que apareixen amb la mateixa fama que tenen als nostres: lladregots, penques i bruts.

Sabeu qui va inventar el triatló?

Un gitano que va anar a peu a banyar-se al mar i va tornar a casa amb bici.

Hi ha una competició internacional en què hi participen tres persones: un suec, un irlandès i un bosni. La competició consisteix a superar tres proves: beure’s una ampolla de rakija sencera (aiguardent), entrar en una cova i trencar una pota a l’ós que hi viu i fer-s’ho amb una gitana. Arrenca la competició:

Comença el suec. Es mira l'ampolla, comença a beure i no pot acabar-se-la de cap manera. Eliminat.

Continua l’irlandès, que s’acaba sense problemes l’alcohol i se’n va, una mica estabornit, a la cova. Hi entra, se sent molt rebombori i ja no en surt mai més. Eliminat també.

L’últim és el gitano, que es beu la rakija com si fos aigua, entra a la cova, se sent rebombori i en surt tot esgarrapat, ferit i brut però triomfal i diu: va, on és la gitana, que li trenco la cama!

S’obre el teló i surt un gitano. Desapareix el teló.

Que tingueu un 2013 ple de rialles!