Ljubljana Exprés

El primer cap de setmana després de la tornada de les vacances de Nadal vam aprofitar per fer una escapada llampec a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Teníem moltes ganes de visitar aquesta ciutat perquè tothom que hi havia estat ens havia dit que era tan maca i que s'havia de veure, sobretot tenint-la tan a la vora. Vam sortir dissabte al matí cap a Zagreb amb autobús amb la intenció de passar el dia allà i l'endemà agafar el tren de primera hora cap a Ljubljana. En Nuno i la Soraia, els lectors i amics portuguesos, ens van acollir de bon grat a casa seva: només d'arribar ja vam trobar la taula parada! A la tarda vam fer la nostra, passejant pel centre i remirant botigues, i al vespre ens vam tornar a reunir amb ells per anar a sopar a un xinès (una cosa exòtica que només es pot fer a la capital!) i rematar la nit fent un toc en un flamant bar de copes brasiler (sense caipirinha, ni samba, ni cambreres remenant el cul!).

L'endemà, quan ens vam llevar, feia una bona estona que nevava i els cotxes ja estaven gairebé camuflats. Després d'un petit contratemps a l'estació de ferrocarrils de Zagreb, una espera de 6 hores fins al següent tren i un trajecte a través d'un espectacular paisatge a les fosques i amb els controls rutinaris d'uns guàrdies de duanes que tenen les hores comptades, vam arribar a la capital eslovena, on la neu també ho cobria tot i tampoc no parava de caure. Ens vam dirigir de caps a l'alberg a deixar les maletes i després vam sortir un altre cop a fer una passejada nocturna sota la neu per situar-nos una mica. No vam trigar a refugiar-nos en una pizzeria i endrapar-nos una pizza tot cantant els gols del Barça (jo amb més eufòria, tot s'ha de dir). Finalment, vam retirar-nos a l'alberg abans no se'ns mullessin massa els peus. La neu encara queia.

Ens vam despertar a trenc d'alba, però el temps no havia canviat i ens ho vam agafar amb calma. Feia una fred que glaçava i la neu, sabeu què, no ens desemparava. Vam passar el matí passejant pels carrers antics, el pont dels Dragons, el mercat... i entrant a cafeteries per escalfar-nos; però, ara sí, sense poder evitar d'acabar amb els peus xops. Al migdia vam decidir tocar retirada i agafar el primer tren de la tarda que ens portés cap a Zagreb. Llàstima del temps, perquè encara que la Ljubljana que vam veure era de postal, en vam marxar amb la sensació de no haver-la aprofitat prou.

Quan arribàvem a Zagreb el tren es va aturar en mig del no-res i vam perdre mitja hora que va fer que se'ns escapés el primer bus. Després de reprendre la marxa ens vam aturar al cap de cinc minuts en una estació. Ja érem a Zagreb, així que vam decidir baixar. Havia nevat tant (ah, i encara nevava) que la neu arribava a l'altura del vagó, i quan vaig fer el salt per baixar vaig quedar enfonsat fins més amunt de la cintura. Obrint camí vam travessar una altra via i amb penes i treballs vam arribar a l'estació, i quin salt que ens va fer el cor quan vam veure que érem a Zagreb Oest! Ja ens tens tornant ben de pressa pel corriol que havíem fet per enfilar-nos un altre cop al vagó abans no arranqués el tren. La ciutat havia estat un autèntic caos tot el dia i quan vam arribar encara no funcionaven els tramvies, només se circulava per les carreteres principals i el nostre tren era el que anava obrint via entre la neu. Per sort nostra, finalment vam poder arribar a l'estació central, patinar xino-xano fins a l'estació d'autobusos i agafar el penúltim autobús que sortia (sense problemes) cap a casa. 
Quan vam arribar: Zadar, 15º. Visca la Mediterrània!

Crna Gora (2)

Bé, aquesta entrada ve a ser una mica la continuació de l'anterior sobre Montenegro, que van passant els dies i encara us la dec.

La bandera montenegrina.

Doncs mireu, amb un parell d'anècdotes ho enllestirem, perquè de la capital no cal que us en digui res, de tan insípida com la vam trobar. Només podem destacar que vèiem per tot arreu banderes i símbols nacionals, es notava que érem en un país nou de trinca.


Quan anàvem precisament cap a Podgorica, just després d'un revolt: patapam, control de policia. Ens van fer parar al costat de la carretera i ens van dir que havíem excedit el límit de velocitat, que era de 50 i anàvem a 70 (a la carretera principal del país, en un tram gens perillós i sense assenyalar, que després tornant ho vam comprovar). Em van dir que baixés del cotxe amb els papers i jo ja veia que ens queia la multa a sobre. Nosaltres, esverats, ja baixàvem tots quatre del cotxe amb els passaports i anàvem cap on eren ells, però els policies només volien el conductor i a elles les van fer tornar a pujar al cotxe. I ja em tens a mi tot sol per entendre-m'hi. Em van preguntar cap a on anàvem, que què fèiem, que on ens estàvem... i tot en “la seva llengua”. La veritat és que puc dir orgullós que el fet de poder dir quatre coses amb el seu idioma els devia caure en gràcia, i així ens vam poder estalviar la multa. “Aneu més a poc a poc a partir d'ara”, em van dir per comiat. I tu diràs si els vam fer cas, vam acabar travessant tot el país a 50 per hora!

L'altra anècdota també va d'un control de policia, però aquest cop quan ja havíem entrat a Bòsnia, anant per una carretera ben estreta de muntanya. No sé si era que ja teníem experiència o que anàvem a 30 per hora i no ens podien recriminar la velocitat, però aquesta vegada no ens vam posar nerviosos. Els dos policies, avorrits, ens van parar més aviat per distreure's. I després de revisar el carnet i veure d'on érem ens van deixar caure la pregunta:
-Barça o Madrid?
I és clar, tu comences a tremolar perquè no saps quina resposta els agradarà més...
-Barça.
-Ah, Barça, sí, Messi. Cristiano no!
Bufff, encara sort, penses. I llavors tot va com una seda fins al punt que pots arrencar, abaixar el vidre de la finestra i cridar:
-Força Barça!

Crna Gora "mont negre" (1)

Aquest cap de setmana hem fet un viatge llampec a Montenegro. Ha estat una cosa imprevista. Divendres a la tarda, mentre fèiem un cafè en una terrassa, vam tenir aquest acudit, l'un per l'altre ens vam anar engrescant i ja vam quedar per l'endemà amb la Marga i la Natalia a trenc d'alba per pujar al cotxe i baixar costa croata avall.

Per què Montenegro? Doncs resulta que aquests dies corria per aquelles terres en Josep Pedrals, el poeta català que va venir per les Jornades Romàniques a Zadar fa uns mesos, i que hi feia una gira de recitals. Això ja va ser prou excusa per fer aquesta excursió, i creieu-me que ha valgut la pena.

De la poesia, malauradament, no us en puc dir res, perquè per tota una sèrie d'entrebancs (una muntanya infinita amb una carretera estretíssima i un apartament que no era on ens pensàvem que havia de ser) no hi vam poder arribar a temps, i just quan ens plantàvem al poble del recital, Cetinje, ja havien carregat els poetes a l'autocar i se'ls emportaven cap a la capital, Podgorica, perquè l'endemà ja agafaven l'avió de tornada. Ens va saber greu que per una hora  no haguéssim estat a temps de veure el recital i, sobretot, de saludar en Pedrals (ens vam haver de conformar de fer-ho per telèfon), però en fi, ja no s'hi podia fer res.

Després del desengany, vam decidir de fer-nos passar el disgust buscant un lloc per sopar, cosa que també ens convenia després de tot el dia al cotxe picant porqueries. Vam anar a un restaurant, vam agafar la carta i vam triar això, allò i aquesta altra cosa. Però la cambrera ens va dir que no, que havíem de triar això, allò i aquella altra cosa, perquè era "nacionalna jela", és a dir, menjar nacional. Doncs au, tu, a fer cas.

Amb el ventre ple vam decidir retirar-nos cap a l'apartament, a Rijeka Crnojevića, a uns 15 quilòmetres de Cetinje. Per arribar-hi ens havíem de desviar per una carretereta de muntanya, estreta, fosca, sense senyalitzacions i sense cobertura. Va ser tota una odissea trobar el maleït poble on ens havíem d'estar, després d'aventurar-nos per camins equivocats i desfer-los per provar-ne un altre. Finalment, però, vam arribar i l'apartament va resultar estar força bé i vam poder descansar a cor què vols.






A sobre de la nostra habitació hi vivia la Jovanka, una velleta de 90 anys que és un cul inquiet i no ens desemparava ni un moment. Era treure el cap per la porta i ja la teníem que baixava les escales tota decidida per fer-nos pujar a fer el cafè, menjar formatge i fer un glop de rakija. Tenia ganes de companyia i de poder xerrar (en la seva llengua, és clar), i nosaltres escoltàvem atents per mirar d'entendre tantes paraules com podíem. Però de fet era un monòleg, ella anava fent i no sabies mai com tallar-la... encara hi seríem.

Diumenge al matí jo vaig ser el primer d'aixecar-me, i mentre les noies acabaven de dutxar-se i empolainar-se, vaig sortir a fer un volt pel poble. Només de posar un peu al carrer ja em va venir a trobar en Mićo, que m'oferia una excursió amb barca pel llac Skadar. Per acabar-me de festejar em va convidar a fer un cafè i una rakija i vam xerrar una estona. La veritat és que m'hi vaig entendre prou bé, perquè com que quequejava una mica, havia de parlar a poc a poc i tenia temps d'entendre les paraules, fins i tot l'havia d'ajudar jo i arrancar-les-hi. Un paio molt simpàtic i curiós.

Feia un dia esplèndid i l'excursió amb barca va ser molt agradable. Vam navegar al llarg del riu fins arribar al llac i llavors vam fer mitja volta. El paisatge enmig del congost era espectacular i hi vam veure tot d'ocells que s'estaven tranquils al riu fins que en Mićo els empaitava amb la barca. Quan vam desembarcar vam fer temps passejant fins que ens agafés la gana. Vam dinar en una cabana que hi havia al costat del riu on ens van donar formatge casolà, amanida i ćevapi, i una rakija per vermut.

continuarà...

Àlbum de primavera

Bok!

Això fa dies que està molt quiet i nosaltres fa unes quantes setmanes que no parem. Amb la primavera estrenada ens neixen moltes coses per fer que ens entretenen i ens omplen les hores de moments per recordar. Com que es fa difícil escriure de tot el que hem fet últimament, avui farem una entrada més fotogràfica que mai. Gràcies per visitar-nos, encara!

Finals de març: excursió a l'illa d'Uglijan, cerca primaverenca d'espàrrecs/espàrgols

Com es notava qui era el que havia anat a buscar espàrrecs més vegades!
Amb el romaní a la boca i molta atenció, va collir els més  formosos (que no eren gaires perquè hem passat un hivern molt sec i els pocs que hi havia eren més aviat esquifits).

A l'hora de dinar feia un sol que enamorava. Vam seure a la vora del que queda del castell de sant Miquel, al capdamunt de l'illa. Al fons, una segona línia d'illes: Dugi otok i unes quantes de més petites i altres illots deshabitats. En un dia clar la vista és espectacular!

A la tarda, sense mirar si trobàvem gaires més espàrrecs, vam fer una caminada amb la intenció d'arribar a l'altre cap d'illa.  Pel camí vam trobar aquesta (de)construcció i ens hi vam retratar, despentinats i amb les cames una mica ressentides.

La Natalia ensenya l'almosteta d'espàrrecs que vam collir entre tots. L'endemà en vam fer un remenat amb alls tendres i cansalada que va sortir més que bo.

Setmana santa a Bòsnia i Hercegovina: aquesta vegada sí!

Mostar, de nit. Hi vam arribar a entrada de fosc i la primera volta per la ciutat ens va impressionar. Feia un xim-xim de pluja fina i hi havia molta tranquil·litat. Quan va començar a ploure més, ens vam refugiar en un lloc on feien una teca boníssima. 

L'aigua verda i preciosa del riu Neretva i el pont reconstruït. Creuar-lo és una sensació estranya, però més encara quedar-s'hi al bell mig i sentir-hi el ressò dels cants que surten de tots minarets de banda i banda de la ciutat. Corprenedor.

El ritual del cafè és una part essencial de la vida quotidiana: es prepara en aquestes cafeteres d'estil turc, es deixa reposar i se serveix en uns gotets que hi fan joc. S'acompanya d'un terròs de sucre i una delícia turca (de fruits secs i molt sucre). El marro que queda serveix per llegir el futur. Si voleu tastar-lo, passeu quan vulgueu, que en farem una mica.

El tramvia de Sarajevo i algunes teulades nevades. Vam trobar un cel tapat, aigua i neu. Però la ciutat tenia un batec fort i nosaltres, valents, vam passejar-nos-hi a pleret. 

                      

13 d'abril: recital poètic català/castellà amb queimada gallega final

Les estudiants van llegir versos de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals i Carles Rebassa. El denominador comú era el menjar i el beure i el plaer inherent que hi ha en fer-ho. L'acte es va fer al Cafe Galerija Đina, que tenia, precisament, una exposició dedicada a la cuina.

Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat,/ tallat en tires.
Els pebrots escalivats van quedar al punt, digníssima mostra de l'homenatge que el poeta valencià els va fer.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. La queimada va escalfar el local i les galtes de tots els que en van voler beure.  Aquesta la vam haver de fer amb rakija, l'aiguardent croat.

Va ser molt guai.

VI Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques: una setmana d'alta intensitat!

L'Aula Magna de la Universitat de Zadar, amb les estudiants el dia de la inauguració. Tot i que aquest any s'ha celebrat la 6a edició de les jornades és el primer que s'han decidit a fer samarretes. Feien molt goig!

El poeta i artista eutròfic Josep Pedrals va fer un taller sobre poesia barroca a les estudiants de 1r i 2n. Després d'una introducció al context i un recital amb els més representatius de l'estil, les estudiants van escriure'n un i després, sense vergonya, van haver-lo de recitar amb els consells del poeta. El company Pau Sif ho ha explicat molt bé aquí. L'endemà vam fer-lo participar en un recital a tres veus: amb la poeta gallega Maria Lado i la traductura (al portuguès) i poeta croata Meri Videc. Una meravella.

Pregunteu-vos això: en quina llengua compteu? En quina llengua insulteu? Quina llengua utilitzeu per resar, si és que ho feu? I per treballar? Coincideixen sempre? El professor Albert Branchadell va presentar el tractament de la diversitat lingüística a Croàcia i a Catalunya des d'un enfocament comparatiu a les estudiants de 3r. La sessió, rica d'exemples i molt ben organitzada, va ajudar-nos a entendre la complexitat legal i social del bilingüisme.

Com a bones amfitriones, les estudiants fan una visita guiada per la ciutat en català als convidats. Tot i que hem tingut una setmana de pluja, xàfecs i ruixats, el dia previst va fer un sol escandalós i un dia de primavera fenomenal. La visita es va allargar perquè les guies estaven entregades i els nostres convidats, pacients i interessats, no es volien perdre cap racó de Zadar.

Final de festa totalment apoteòsic. Havíem preparat un karaoke iberoromànic (amb cançons en portuguès, castellà, gallec i català) del tot casolà. La cosa es va animar tant que vam haver de plegar abans d'hora perquè la policia local no és tan simpàtica com nosaltres. Una bogeria de nit que ha posat punt i final a una setmana intensa i memorable.

Una abraçada i fins aviat!

Benkovac

El cap de setmana passat vam anar a fira. A una mitja horeta amb cotxe des de Zadar hi ha el poble de Benkovac, on organitzen cada dia 10 un mercat a l’aire lliure en un descampat a tocar del bosc. Ja hi havíem anat un parell de vegades, però entre una cosa i una altra encara no havíem pogut veure la famosa fira: el primer dia vam arribar tard, quan ja desparaven, i el segon cop va ser després de la nevada i no hi vam trobar ni una ànima, devien tenir por de fred.

Aquesta vegada sí que vam tenir sort, feia molt bon dia i a més es va escaure en dissabte i hi havia molt d’ambient. I de què és la fira? Doncs és un mercat rural on venen una mica de tot. Podríem dir que hi ha tres sectors: el de la maquinària, el del bestiar i el de les parades de tot tipus.

Unes quantes gallines. Per cert, aquí els galls quan canten fan "kukuriku".

El sector de les màquines no us penseu que és gran cosa (res a veure amb la fira de Sant Josep de Mollerussa –de moment–), una petita mostra de tractors, arades i altra maquinària. La part del bestiar no era gaire extensa tampoc i segurament altres dies deu ser més lluïda, però vam poder veure que venien força aviram: gallines, ànecs, galls dindi, coloms..., també hi tenien conills, gossos (no pas per menjar, eh) i un ruc amb un ruquet petit que mamava.

La velleta dels vestits.

Cistells i escombres.

La peka.

Un bon grapat d'aixades.

La part més grossa era la de les parades de tota classe. N’hi havia de sabates, de roba (unes quantes de roba militar o de caçador) i de coixins, cortines i teles. D’aquest apartat cal destacar la velleta amb més anys que arrugues que venia vestits i peces folklòriques ben acolorides. També hi havia parades amb tot d’estris i mobles treballats de fusta i de vímet, amb tamborets, culleres, cistells de totes mides i formes, joguets... Fins hi tot hi havia llocs on havien parat sofàs, llits, bancs, taules i més mobles. N’hi havia que venien antiguitats i ferralles barrejades (es feia de mal dir què era una cosa i què era l’altra), un gènere digne d’estar exposat als Encants. D’altres oferien aixades, carretons i tot d’eines del camp. També venien planter i fruiters. I encara hi havia parades amb recipients de fang i de ferro, com ara la peka, aquella tapa que havíem explicat en una altra entrada que serveix per coure aliments amb l’escalfor de la brasa.

Els embotits fumats.

Si us hi fixeu veureu la pell de la bèstia.

I, finalment, parades de menjar, és clar, amb sacs de patates de 10 quilos, cebes, rastelleres d’alls, llegums, fruits secs... I n’hi havia una on tenien embotits fumats i formatges, amb un formatge fresc molt curiós que només elaboren durant els mesos de febrer i març, perquè està fet amb la llet de les ovelles que acaben de parir, i el guarden dins d’una pell de xai o cabra. Nosaltres en vam demanar una mica i ens el van treure de dins d’aquella mena de gaita resseca. Tot s’ha de dir, barrejat amb l’amanida i alguna cosa dolça com ara mel és boníssim! També vam comprar un coixí d’aquests que es posen a la cadira per plantar-hi el cul, un cullerot de fusta per remanar la paella (tenim pendent de fer una paella valenciana... però això ja ho explicarem més endavant) i tres pensaments per guarnir el balcó: un de taronja, un de groc i un de lila.

Només vam marxar amb la recança de no haver-nos endut una kokoš. Potser la pròxima vegada la posarem al sac i el lligarem ben lligat.


Per cert, les fotos no són nostres perquè ens vam quedar sense bateria. Les imatges són del web de Benkovac i de la pàgina d'eZadar.

Tr3nta estirades d'0rella

Fa quatre dies vaig fer 30 anys, que aviat és dit, i la Irene em va preparar una bona sorpresa amb l'ajuda de les nostres amigues zadarenques, un regal com cal per fer d'aquest dia un record inoblidable.

El dia abans, al vespre, vam quedar per fer un beure al bar de sota casa, el Đina, i llavors ja es va engegar tota la maquinària. Em van regalar un jersei esportiu i em van dir que me l'havia de posar l'endemà al matí, per anar a fer fúting tota la colla, que seria el meu regal.

Les quatre floretes i jo.

L'endemà, però, en comptes d'anar a córrer em van carregar al cotxe i em van portar d'excursió. Ja m'havien enredat. Jo no sabia on anava, però elles ho tenien tot lligat. A mig camí em van fer obrir el primer regal del dia: un mapa de gran escala de tota la costa de Croàcia, imprescindible per a un malalt de mapes com jo. Després d'una bona estona de carretereta vam arribar al Parc Nacional de Krka, al peu d'un llac on hi ha un monestir al mig, en una petita illa: Visovac. Un noi ens va venir a recollir amb una barca i ens va portar fins a l'illa, on ens esperava un monjo franciscà molt simpàtic per fer-nos de guia. Aquest lloc durant el bon temps està plagat de turistes, però a l'hivern no hi ha ningú i una visita guiada com aquesta és cosa de privilegiats. Fra Stjepan ens va acomiadar convidant-nos a un gotet de rakija d'herbes (aiguardent) elaborada per ells mateixos, i així vam marxar amb les orelles ben calentes.

El monestir de Visovac, al bell mig del llac.

Després, quan ja hi havia la gana feta, vam anar a dinar en un restaurant casolà on preparaven un plat típic de la regió: mesa ispod peke (carn a la peka). El que és típic és la manera de cuinar, que consisteix a posar una mena de cassola o perol a terra sobre la brasa, tapar-ho amb la peka (tapa) i llavors cobrir-ho amb més brasa. Amb l'escalfor es va coent el que hi ha a dins, que pot ser carn, peix, verdures…

30 espelmes, aviat em caldrà un extintor.

No va faltar, és clar, el pastís. 

Un Sacher boníssim que la Irene havia fet el dia abans i que la Marga havia enllestit i amagat a dins del cotxe just abans de marxar, sense que jo, pobre de mi, m'adonés de res. Tot darrere va caure un altre regal: un llibre de cuina dàlmata, i en croat! Per anar practicant la llengua mentre vaig remenant la cassola. Encara no l'he estrenat a la pràctica, però quan ho faci penjaré la recepta traduïda i la foto del plat que en surti.

Digueu Lluííííííííííssss.

Finalment, quan ja érem a casa rebentats de tot el dia, vaig tenir una altra sorpresa que arribava de molt lluny. Toc, toc... connecta't a l'Skype, em diu el meu cosí. I quan l'obro em trobo tota la colla de Garrigàs amorrada a la pantalla de l'ordinador, cantant-me Moltes Felicitats, fent-me oblidar tots els quilòmetres que ens separen i recordant-me que per Nadal no m'escaparé de pagar la ronda.

Moltes gràcies, patuleia!

Després d'anar a l'estació de busos per recollir en Ciceró, que l'hem tingut aquí tot el cap de setmana i que diu que l'hem tractat com un rei (això es mereix una altra entrada), encara hi havia un últim paquet per obrir: unes sabates noves!

Sens dubte no hi ha res millor per estrenar la trentena amb pas ferm.

Excursió a Paklenica

Aquest cap de setmana hem aprofitat per fer una excursió al Parc Natural de Paklenica (es llegeix Paklenitsa), que és (si vas ben guiat i no et perds pel camí) a uns tres quarts d’hora amb cotxe de Zadar. 

Paklenica, situat al sud-est del massís de Velebit, que forma part dels Alps Dinàrics, és un conjunt de muntanyes calcàries que vistes de lluny tenen un aspecte més aviat sec i pelat, però quan hi ets a sobre comproves que els boscos de faigs i pins et van envoltant i que pots fer bona part del camí passant per l’ombra. Els pics més alts no arriben als 2.000 metres i hi ha una xarxa de senders que recorren la serralada, que està tallada per dues valls: Velika Paklenica i Mala Paklenica.

Cotxe aparcat, motxilles a coll i a punt per a la marxa. Abans de tot, però, calia pagar l’entrada. El senyor que les venia (tenia tot el braç dret tatuat i la cara ben vermella) ens va dir que ens faria un descompte perquè li havíem caigut bé, perquè li havíem distret el matí i, sobretot, perquè la Roser ja té un domini espaterrant del croat. Total, que ens vam estalviar unes 10 kunes per entrada (que seria menys d’un euret i mig), 30 cadascú, a preu infantil. Tot això que hi vam guanyar.

El parc és un paradís per als escaladors. N’hi havia dotzenes i ens els miràvem des de baix, comentant la força que s’ha de fer (i tenir) per emparrar-se per aquell rocam feréstec, mantenir-s’hi amb dignitat i, finalment, baixar-ne com si res, lleugers i lliscant com si fossin tots spidermans (i spidergirls també, que n’hi havia força) en ple entrenament. 

Com dèiem, però, tot això nosaltres només ens ho miràvem. Havíem anat al parc a fer una caminada que no ens semblava que hagués de ser tan costeruda, però sí, almenys la primera mitja horeta. 

De davant a darrere: la Natalia (lectora de gallec), la Irene
(lectora d'enguany) i la Roser (dels darrers tres) al costat
de la fita assolida. El Carles ens feia la foto, clar... 

Comencem pujant per un camí de pedres grans i llises que va fent esses, i de seguida anem guanyant altitud. És el tram més fort, però com que estem frescos i tenim ganes de caminar aviat el superem. A partir d’aquí trobem la recompensa al nostre esforç: una font natural d’on surt una aigua fresquíssima que ens serveix per refer-nos de la pujada i ens assenyala el començament d’un tram molt més suau i agradable que passa pel mig d’una fageda. Pel camí fins i tot podem veure tres isards que s’han acostat a una bassa per beure. Quan arribem al refugi de Lugarnica decidim fer parada per dinar, que ens ho hem ben guanyat! Havent dinat, reprenem el camí fins al següent refugi, a una mitja horeta de distància, per un tram una mica més empinat però igualment de bon fer. El sol encara pica i no ens podem estalviar l’última suada; sort que no triguem gaire a arribar al nostre final de trajecte i tornar a omplir l’ampolla d’aigua. Aquest refugi és el punt de partida per travessar cap a l’altra vall i fer diversos cims (a més de 5 hores de distància!), però nosaltres estem prou satisfets de la ruta i ja pensem en el gelat que ens fotrem quan arribem a Starigrad, el poble de l’entrada del parc.

Avall que fa baixada!