Balkanski filmovi / Pel·lícules balcàniques

En aquesta entrada trobareu un recull d'algunes de les pel·lícules que hem vist relacionades amb els Balcans. Sens dubte que la tria es queda curta, però tot és començar. Més endavant, segur que hi anirem afegint més títols (bé, la voluntat hi és, després,  però, ja se sap...). La selecció que presentem té una mica de tot i per a tots els gustos: històries divertides, crues, estrambòtiques, sagnants, iròniques, crítiques, impactants, contradictòries... això sí, totes marcades clarament per la guerra (sigui quina sigui) i la intolerància. La intenció és clara: anar entenent una mica més el lloc on vivim, la seva gent i la seva història. Us convidem, també, a posar-hi el nas.

Underground, 1995 [Underground]  És un clàssic del cineasta més conegut dels Balcans: Emir Kusturica. Nascut a Sarajevo (Bòsnia) de família musulmana, va declarar-se serbi i va convertir-se al catolicisme ortodox molt després del final de la guerra civil. Artista polèmic i controvertit, admirat i odiat alhora, en els seus projectes fa una crítica al sistema capitalista i revisa la història recent del seu lloc d'origen. 

Aquesta pel·lícula explica d'una manera surrealista la història de Iugoslàvia des de la Segona Guerra Mundial fins al moment de la seva desintegració amb la guerra dels Balcans. Una de les coses que ens va agradar més va ser la banda sonora, sobretot la cançó d'obertura: Kalashnikov, de Goran Bregović.

És una pel·ícula per veure amb temps i amb ganes de deixar-se endur pels personatges esperpèntics, les situacions més inconcebibles i els ràpids diàlegs. A partir d'una trama molt singular cada escena és un retrat costumista d'un temps, un país i una gent que ja no hi són.

Profesionalac, 2003 [El profesional] Un agent retirat del Servei de Seguretat de Sèrbia fa una visita inesperada a un acomodat director d'una editorial que antigament havia estat un fervent opositor del règim de Milošević. Amb ell porta un maletí que conté la vida de la persona que té al davant, a qui ha estat investigant tots aquests anys. En obrir-lo el director comença a recordar els moments més importants de la seva vida i va lligant caps. 

La història ha tingut molt èxit durant els últims anys i, de fet, també recorre ciutats i pobles en forma d'obra de teatre. A Zadar van fer-la a principi d'aquesta temporada. No hi vam anar perquè segurament només hi hauríem escalfat la cadira. Després, però, vam descobrir que hi havia la pel·lícula i els subtítols ens van ajudar a seguir-ho més bé tot plegat! Ens va agradar força, i especialment també una cançó Pada vlada (cau el govern). També podeu escoltar-la aquí (al principi no ho sembla, però a partir de la meitat de la cançó s'anima molt, combina ritmes més aviat lents amb rapidíssimes veus després):

In the Land of Blood and Honey, 2011 [En tierra de sangre y miel] La primera pel·lícula d'Angelina Jolie com a directora. Narra amb cruesa i brutalitat la recent guerra dels Balcans centrant-se en el drama viscut per les dones, que van ser sotmeses a repetides violacions a mans de les tropes d'ocupació. Se'n van rodar dues versions, l'anglesa i la serbocroata. Recomanació: no us feu crispetes per menjar durant la pel·lícula, perquè se us tancarà l'estómac a la tercera escena. 

Aquesta pel·lícula la vam anar a veure al cine ara farà un any i recordem com al cap de pocs minuts de començar hi va haver algunes persones que van sortir de la sala i ja no van tornar a entrar. Els colors, els paisatges, l'atmosfera i la recreació d'ambient són fantàstics; el guió, en canvi, ha estat durament criticat per associacions de víctimes bòsnies i, en general, la crítica no l'ha deixat gaire ben parada. Amb tot, és una pel·ícula que ressona a dins molta estona després (i dies, i setmanes) d'haver-la vist.

Parada, 2011 Una esbojarrada comèdia tacada de tragèdia que tracta el tema de l'homosexualitat en una societat homòfoba com la de Sèrbia (i qui diu Sèrbia podria dir qualsevol altra república balcànica). Una parella gai decideix organitzar una desfilada pels drets dels homosexuals a Belgrad i aconsegueixen convèncer un excombatent serbi homòfob perquè s'encarregui de la seguretat de l'acte. A partir d'aquí comença un tour surrealista i divertidíssim per Croàcia, Bòsnia i Kosovo per reclutar coneguts exenemics perquè l'ajudin a protegir la "gay parade". Cada nou personatge que recullen i carreguen en el Mini escandalosament rosa és més pintoresc que l'anterior. Aquesta part de la pel·lícula, rodada com una 'road movie' balcànica, és del que més ens va agradar. Hi vam descobrir, fins i tot, un senyor que és un dels personatges emblemàtics de Zadar, es veu bastant atrotinat, però encara volta molt pels carrers i tothom el coneix. No voldríem esclafar-vos ara la pel·lícula perquè és molt entretinguda, i de fet hi ha escenes divertidíssimes, però també hem de dir que, el final, al contrari, és molt sec i no pas alegre. 

Bé, avui fins aquí. Si ja n'heu vist alguna o bé durant aquest cap de setmana (o el dia que sigui) us engresqueu a mirar-ne alguna passeu per aquí i expliqueu-nos què us ha semblat. Podem fer cinefòrum i tot! Bon cap de setmana i fins ben aviat. :)

Ljubljana Exprés

El primer cap de setmana després de la tornada de les vacances de Nadal vam aprofitar per fer una escapada llampec a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Teníem moltes ganes de visitar aquesta ciutat perquè tothom que hi havia estat ens havia dit que era tan maca i que s'havia de veure, sobretot tenint-la tan a la vora. Vam sortir dissabte al matí cap a Zagreb amb autobús amb la intenció de passar el dia allà i l'endemà agafar el tren de primera hora cap a Ljubljana. En Nuno i la Soraia, els lectors i amics portuguesos, ens van acollir de bon grat a casa seva: només d'arribar ja vam trobar la taula parada! A la tarda vam fer la nostra, passejant pel centre i remirant botigues, i al vespre ens vam tornar a reunir amb ells per anar a sopar a un xinès (una cosa exòtica que només es pot fer a la capital!) i rematar la nit fent un toc en un flamant bar de copes brasiler (sense caipirinha, ni samba, ni cambreres remenant el cul!).

L'endemà, quan ens vam llevar, feia una bona estona que nevava i els cotxes ja estaven gairebé camuflats. Després d'un petit contratemps a l'estació de ferrocarrils de Zagreb, una espera de 6 hores fins al següent tren i un trajecte a través d'un espectacular paisatge a les fosques i amb els controls rutinaris d'uns guàrdies de duanes que tenen les hores comptades, vam arribar a la capital eslovena, on la neu també ho cobria tot i tampoc no parava de caure. Ens vam dirigir de caps a l'alberg a deixar les maletes i després vam sortir un altre cop a fer una passejada nocturna sota la neu per situar-nos una mica. No vam trigar a refugiar-nos en una pizzeria i endrapar-nos una pizza tot cantant els gols del Barça (jo amb més eufòria, tot s'ha de dir). Finalment, vam retirar-nos a l'alberg abans no se'ns mullessin massa els peus. La neu encara queia.

Ens vam despertar a trenc d'alba, però el temps no havia canviat i ens ho vam agafar amb calma. Feia una fred que glaçava i la neu, sabeu què, no ens desemparava. Vam passar el matí passejant pels carrers antics, el pont dels Dragons, el mercat... i entrant a cafeteries per escalfar-nos; però, ara sí, sense poder evitar d'acabar amb els peus xops. Al migdia vam decidir tocar retirada i agafar el primer tren de la tarda que ens portés cap a Zagreb. Llàstima del temps, perquè encara que la Ljubljana que vam veure era de postal, en vam marxar amb la sensació de no haver-la aprofitat prou.

Quan arribàvem a Zagreb el tren es va aturar en mig del no-res i vam perdre mitja hora que va fer que se'ns escapés el primer bus. Després de reprendre la marxa ens vam aturar al cap de cinc minuts en una estació. Ja érem a Zagreb, així que vam decidir baixar. Havia nevat tant (ah, i encara nevava) que la neu arribava a l'altura del vagó, i quan vaig fer el salt per baixar vaig quedar enfonsat fins més amunt de la cintura. Obrint camí vam travessar una altra via i amb penes i treballs vam arribar a l'estació, i quin salt que ens va fer el cor quan vam veure que érem a Zagreb Oest! Ja ens tens tornant ben de pressa pel corriol que havíem fet per enfilar-nos un altre cop al vagó abans no arranqués el tren. La ciutat havia estat un autèntic caos tot el dia i quan vam arribar encara no funcionaven els tramvies, només se circulava per les carreteres principals i el nostre tren era el que anava obrint via entre la neu. Per sort nostra, finalment vam poder arribar a l'estació central, patinar xino-xano fins a l'estació d'autobusos i agafar el penúltim autobús que sortia (sense problemes) cap a casa. 
Quan vam arribar: Zadar, 15º. Visca la Mediterrània!

Masline i riba

Són les 6 del matí i em desperto sense que soni el despertador. A fora comença a clarejar i a la cuina ja n'hi ha quatre que fan el cafè. Jo no tinc temps de fer-lo perquè ens hem d'afanyar si volem aprofitar totes les hores de sol, i ja veig que m'hauré d'esperar fins que tornem. Sense perdre ni un moment ens calcem les botes d'aigua, ens posem els impermeables i pugem a la barca per anar a recollir les xarxes que havíem llançat el vespre anterior. Mentre anem avançant per l'aigua calmosa de la badia el sol es va enlairant i ens descobreix totes les illes que hi ha a la vora de la nostra, Lavsa, amb la qual formen el conjunt de les Kornati. Quan arribem a la boia que ens indica on és la xarxa, en Vlado para el motor i s'hi acosta a cop de timó amb la mateixa inèrcia, en Nikola agafa la xarxa amb un ganxo i la comença a pujar. A mesura que va estirant veiem algun peix atrapat, llavors en Leon me'n va cantant el nom ―se'ls sap gairebé tots―, i va comptant quants n'hem agafat de cada classe. Repetim l'operació amb dues xarxes més que havíem parat i després girem cua per tornar a port. 

Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.

Quan arribem al moll acabem de netejar les xarxes. Se'ns ha fet un xic tard i decidim d'esmorzar a peu dret un tall de cansalada i pa per no encantar-nos gaire.

Agafem els carretons, els sacs, els plàstics, les tisores de podar, la serra... i el menjar i beure! i anem cap al tros de les oliveres tot resseguint un caminet al costat de la badia. Quan hi arribem quatre ovelles marxen esporuguides, ningú se'n cuida des de fa anys i ara campen al seu aire amb unes llanes rastes que fan riure. Encerclem el peu de l'olivera amb els plàstics i comencem a pentinar les branques amb les mans, perquè diu que si féssim servir rasclets faríem malbé les branques i el fullatge. N'hi ha uns quants, d'arbres, i no els podrem pas fer tots. Cada any, quan vénen a l'illa per collir, treballen les oliveres que poden, i les altres es queden sense fer. Quan escollim una olivera que fa temps que no es toca les branques són espessíssimes i han crescut al seu aire, de manera salvatge. Llavors aprofitem per fer-hi una bona podada, començant per les parts més altes, així no ens cal enfilar-nos.

Quan ja hem deixat l'olivera ben pelada, ajuntem les olives de terra amb els plàstics, traiem les fulles i branquetes més grosses i les anem ficant dins dels sacs. I cap a l'olivera següent. 
Som 12 persones a l'illa, gairebé tots família, excepte jo, en Nikola i en Leon, i un altre professor de la Universitat, en Milenko. 
Quan s'acosta migdia i ja n'hi ha algun a qui li comencen a roncar el budells, en Vlado estén unes estovalles a terra i comença a tallar pa, formatge i cansalada. Al cap d'una estona ja està tot parat: també hi ha paté, ous durs, formatge fresc, mandarines, vi negre per regar-ho i cafè fins i tot. De cop i volta un s'aixeca i va cap a l'olivera, i llavors, amb la rotllana trencada, a comptagotes anem tornant a pentinar les branques. L'estona va passant tranquil·lament, amb converses gairebé impossibles on vaig pescant alguna paraula; puc intuir de què parlen, però no em sento capaç de posar-hi cullerada si no és per respondre alguna pregunta que em fan directament. De tant en tant es fan un panxot de riure amb un acudit, i si és prou digne, llavors demanen a en Nikola que me'l tradueixi, perquè pugui compartir la riallada amb ells.

Quan el sol ja és molt baix ens afanyem a recollir les olives dels plàstics, les fiquem al darrer sac, el lliguem, el carreguem al carretó ―n'hi caben dos― i comencem a fer viatges cap a la casa. Quan hem descarregat l'últim sac em diuen si vull anar a pescar calamars i de seguida dic que sí.

Ja és gairebé fosc. Amb en Milenko pugem a la barca petita amb els estris per pescar i sortim. A terra en Vlado encén el foc per coure a la brasa el peix del matí, i en Nikola i en Leon aprofiten aquesta estona abans de sopar per banyar-se ―és 2 de novembre, però no fa gens de fred i el sol ens ha acompanyat tot el dia―. Anant amb la barca observo fascinat un cel serè carregat d'estrelles, que resulta més espectacular gràcies a l'escassa il·luminació de l'illa. Quan arribem a lloc, en Milenko m'explica com s'ha de fer per pescar calamars. Tinc un fil de pescar embolicat en un suro, en un cap hi ha el plom i a dos pams un esquer de plàstic fluorescent amb un ham amb moltes punxes, i dos pams més enllà un altre esquer igual. He de deixar anar el fil fins que toqui fons, llavors aixecar-lo uns 4 o 5 pams i esperar, al cap de 4 segons fer una estrebada i esperar 4 segons més; així repetidament fins que noti alguna cosa o fins que em digui “marxem, que aquí no hi ha res”. Aleshores recollim deixant que el fil caigui lliure entre les cames ―sense embolicar-lo al suro―, ens movem cap a una altre lloc i tornem a deixar anar el plom fins que toqui fons, i repetim l'operació. No pesquem res. 


Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons. 


Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.

Riqueses

Aquesta setmana al port de Zadar hi ha aparegut un castell que navega, un hotel privat, una ostentació flotant d'una riquesa insultant.  

On deu ser més barat atracar, a Zadar o a Dubrovnik? 

Segur que a Zadar. 

Sí, i segur que el propietari d'això vigila d'estalviar una mica amb els amarratges. 

No ho llegeixo bé. Com es diu? 

Maja Queen. 

Però això té nom de creuer i no pas de iot privat. 

Sí, però no, no.És tot d'un sol paio.

És que és del quart home més ric de Mèxic. 

I tu com ho saps? 

Perquè jo sóc la nòvia d'aquest port. 

I ens ho pots ensenyar? 

No no, que el meu amant vol discreció. 

Dona, amb aquest trasto, de discreció ben poca. 

Quina por, ser el quart home més ric de Mèxic.

És arquitecte, es veu.

Ahà...

Doncs jo no me'l compraria, però si me'l regalessin, me'l quedaria. 

Ui no, jo no. Què en fas d'una cosa així? És un maldecap. 

I tant, i tant...

Deu tenir algun fill, o què?

Fora d'hores

Trossos de temps vell i trencat,
tot escampat,
a Zagreb el desembre passat. 

Temps. El que passa tan de pressa cada dia. El poquet que falta per tornar a casa uns dies que s'escaparan dels dits. Tot el que fa falta per preparar una classe, i que es volatilitza després, en un moment. El que hauríem d'haver dedicat a aprendre paraules noves. El temps afegit de cada tassa de te, o el restat, en cada glop de rakija. 

I les campanes d'aquí al costat que ja hi tornen:
clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc, clonc. 

Són les vuit. 

El temps que no és temps, dins del túnel del temps, alguns quilòmetres de no-res,
a cavall de dos llocs. 

I a la sortida: Dalmàcia, que ja és una mica casa. 

I tots els tic-tacs que fan toc-toc i tu dius: tururut!

Que el meu temps és meu, i tant, què t'has cregut.

Té un rosegó de segon, cu-cut pesat!

Samo malo, molim.

Banda sonora:

No tinc temps, Mazoni.

Àlbum de primavera

Bok!

Això fa dies que està molt quiet i nosaltres fa unes quantes setmanes que no parem. Amb la primavera estrenada ens neixen moltes coses per fer que ens entretenen i ens omplen les hores de moments per recordar. Com que es fa difícil escriure de tot el que hem fet últimament, avui farem una entrada més fotogràfica que mai. Gràcies per visitar-nos, encara!

Finals de març: excursió a l'illa d'Uglijan, cerca primaverenca d'espàrrecs/espàrgols

Com es notava qui era el que havia anat a buscar espàrrecs més vegades!
Amb el romaní a la boca i molta atenció, va collir els més  formosos (que no eren gaires perquè hem passat un hivern molt sec i els pocs que hi havia eren més aviat esquifits).

A l'hora de dinar feia un sol que enamorava. Vam seure a la vora del que queda del castell de sant Miquel, al capdamunt de l'illa. Al fons, una segona línia d'illes: Dugi otok i unes quantes de més petites i altres illots deshabitats. En un dia clar la vista és espectacular!

A la tarda, sense mirar si trobàvem gaires més espàrrecs, vam fer una caminada amb la intenció d'arribar a l'altre cap d'illa.  Pel camí vam trobar aquesta (de)construcció i ens hi vam retratar, despentinats i amb les cames una mica ressentides.

La Natalia ensenya l'almosteta d'espàrrecs que vam collir entre tots. L'endemà en vam fer un remenat amb alls tendres i cansalada que va sortir més que bo.

Setmana santa a Bòsnia i Hercegovina: aquesta vegada sí!

Mostar, de nit. Hi vam arribar a entrada de fosc i la primera volta per la ciutat ens va impressionar. Feia un xim-xim de pluja fina i hi havia molta tranquil·litat. Quan va començar a ploure més, ens vam refugiar en un lloc on feien una teca boníssima. 

L'aigua verda i preciosa del riu Neretva i el pont reconstruït. Creuar-lo és una sensació estranya, però més encara quedar-s'hi al bell mig i sentir-hi el ressò dels cants que surten de tots minarets de banda i banda de la ciutat. Corprenedor.

El ritual del cafè és una part essencial de la vida quotidiana: es prepara en aquestes cafeteres d'estil turc, es deixa reposar i se serveix en uns gotets que hi fan joc. S'acompanya d'un terròs de sucre i una delícia turca (de fruits secs i molt sucre). El marro que queda serveix per llegir el futur. Si voleu tastar-lo, passeu quan vulgueu, que en farem una mica.

El tramvia de Sarajevo i algunes teulades nevades. Vam trobar un cel tapat, aigua i neu. Però la ciutat tenia un batec fort i nosaltres, valents, vam passejar-nos-hi a pleret. 

                      

13 d'abril: recital poètic català/castellà amb queimada gallega final

Les estudiants van llegir versos de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals i Carles Rebassa. El denominador comú era el menjar i el beure i el plaer inherent que hi ha en fer-ho. L'acte es va fer al Cafe Galerija Đina, que tenia, precisament, una exposició dedicada a la cuina.

Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat,/ tallat en tires.
Els pebrots escalivats van quedar al punt, digníssima mostra de l'homenatge que el poeta valencià els va fer.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. La queimada va escalfar el local i les galtes de tots els que en van voler beure.  Aquesta la vam haver de fer amb rakija, l'aiguardent croat.

Va ser molt guai.

VI Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques: una setmana d'alta intensitat!

L'Aula Magna de la Universitat de Zadar, amb les estudiants el dia de la inauguració. Tot i que aquest any s'ha celebrat la 6a edició de les jornades és el primer que s'han decidit a fer samarretes. Feien molt goig!

El poeta i artista eutròfic Josep Pedrals va fer un taller sobre poesia barroca a les estudiants de 1r i 2n. Després d'una introducció al context i un recital amb els més representatius de l'estil, les estudiants van escriure'n un i després, sense vergonya, van haver-lo de recitar amb els consells del poeta. El company Pau Sif ho ha explicat molt bé aquí. L'endemà vam fer-lo participar en un recital a tres veus: amb la poeta gallega Maria Lado i la traductura (al portuguès) i poeta croata Meri Videc. Una meravella.

Pregunteu-vos això: en quina llengua compteu? En quina llengua insulteu? Quina llengua utilitzeu per resar, si és que ho feu? I per treballar? Coincideixen sempre? El professor Albert Branchadell va presentar el tractament de la diversitat lingüística a Croàcia i a Catalunya des d'un enfocament comparatiu a les estudiants de 3r. La sessió, rica d'exemples i molt ben organitzada, va ajudar-nos a entendre la complexitat legal i social del bilingüisme.

Com a bones amfitriones, les estudiants fan una visita guiada per la ciutat en català als convidats. Tot i que hem tingut una setmana de pluja, xàfecs i ruixats, el dia previst va fer un sol escandalós i un dia de primavera fenomenal. La visita es va allargar perquè les guies estaven entregades i els nostres convidats, pacients i interessats, no es volien perdre cap racó de Zadar.

Final de festa totalment apoteòsic. Havíem preparat un karaoke iberoromànic (amb cançons en portuguès, castellà, gallec i català) del tot casolà. La cosa es va animar tant que vam haver de plegar abans d'hora perquè la policia local no és tan simpàtica com nosaltres. Una bogeria de nit que ha posat punt i final a una setmana intensa i memorable.

Una abraçada i fins aviat!

Snijeg

(Neu)

Ahir va nevar.

Avui ha nevat.

Ara no neva.

Demà potser també nevarà.

Que guai!

I que blanc!

Hladan

Ara sí que ha arribat de veritat la fred! Al carrer l’aire és glaçat i en Tomislav Molijnu diu que aquesta setmana les temperatures a tot Dalmàcia seran sota zero i que la probabilitat que nevi és molt alta.

Encara sort que nosaltres al menjador de casa, amb l’aire condicionat nou de trinca, hi estem la mar de calents...

...ara bé, una altra cosa és l’habitació, on l’ambient és una altra història!

Passa... passa...!

Reentreé

La tornada ha costat.

Després de les vacances de Nadal a casa s'ha fet costerut tornar-hi, i per això s'ha fet més llarga del que hauríem volgut la pausa bloguera. Però ja hi som altra vegada, amb una entrada curteta, que ja tocava, i només per dir que tot continua bé. Aquestes primeres setmanes de l'any ens hem fet passar els enyors amb bona teca (paella zamorana inclosa!), passejades lluminosess vora el mar, un concert de Hladno Pivo* (rock del bo!) a l'Arsenal, una visita a l'exposició fotogràfica "Barcelona live stream" a Zadar (?!), i amb força estones casolanes, estrenant l'aire condicionat (que també fa escalforeta), regal dels Reis croats.

Ara el que més ens anima és l'arribada de l'època d'exàmens perquè nosaltres escamparem la boira uns dies a Bòsnia, on ens fotrem de fred i podrem respirar un aire diferent dels balcans. Us explicarem com va.

Ens hem proposat d'anar mantenint viu aquest espai, afegint-hi coses més sovintet. Esperem que el propòsit sigui dels que es compleixen de veritat i arriben a final d'any. 

Sretan nova godina i fins ben aviat!

* Us animem a escoltar aquesta cançó, es diu Konobar ('cambrer'). La trobem la mar d'animada i agraïda, perquè és d'aquelles que es poden cantar sense saber-ne gens ni mica què diu (com a mínim l'últim tros: looo, looo, lo-lo-lo-lo, lo-lo-lo-lo!!!). Per si voleu fer karaoke, hem triat el vídeo que té la lletra. Qui és el més valent?

D'això...                                                                                                ...a això altre

han passat tres mesos i pico...

...i poc fred, fins ara. I quatre pops a la gallega. Cinquanta estudiant(e)s de català. L'acceptació de Croàcia a la UE. Excursions a la muntanya i a la capital. El comiat de la Roser. Anades i tornades del Pau. La companyia de la Montserrat. Un recital de poesia escrita per dones en català, al cor de Zadar. L'abandonament definitiu de les armes d'ETA. Descobertes gastronòmiques. Una prova (superada!) de croat. Dos multes d'aparcament. La boda de la Montse i en Nino. Desenes de notes d'orgue marí, de fons (tu-tuuu-tu;tu). Pluges de les grosses i una tempesta que esgarrifava. Converses iberoromàniques: portuguès, gallec, espanyol i català, tot alhora. Una castanyada amb castanyes petrificades. Els 30 del Carles. Els 26 de la Irene. Eleccions generals a Espanya (papereta enviada) i a Croàcia (victòria per als de centre esquerra). Uns pantalons estripats (i apedaçats). Soparets al Canzona. 1 euro = 7,44 kunes. La visita del Cice. Una txollada al barber. Dos partits de futbol. Una bicicleta nova. Connexions Skype a tres bandes: Zadar-Fondarella-Phoenix. I a can Funallet que... "Ai, mare! Truquen! Joseeep, on és la càmera?!". I dies bons, dies normals i algun de vés. I una llista llarga de coses per fer, encara.

Però ara és Nadal, i cada ovella al seu corral, que diu el sr. Marcel·lí. I ara sí, cap a casa hi falta gent. Bon Nadal a tothom i fins ben aviat, que ja venim!

Fiiiiiiiuuuuuu!

Tr3nta estirades d'0rella

Fa quatre dies vaig fer 30 anys, que aviat és dit, i la Irene em va preparar una bona sorpresa amb l'ajuda de les nostres amigues zadarenques, un regal com cal per fer d'aquest dia un record inoblidable.

El dia abans, al vespre, vam quedar per fer un beure al bar de sota casa, el Đina, i llavors ja es va engegar tota la maquinària. Em van regalar un jersei esportiu i em van dir que me l'havia de posar l'endemà al matí, per anar a fer fúting tota la colla, que seria el meu regal.

Les quatre floretes i jo.

L'endemà, però, en comptes d'anar a córrer em van carregar al cotxe i em van portar d'excursió. Ja m'havien enredat. Jo no sabia on anava, però elles ho tenien tot lligat. A mig camí em van fer obrir el primer regal del dia: un mapa de gran escala de tota la costa de Croàcia, imprescindible per a un malalt de mapes com jo. Després d'una bona estona de carretereta vam arribar al Parc Nacional de Krka, al peu d'un llac on hi ha un monestir al mig, en una petita illa: Visovac. Un noi ens va venir a recollir amb una barca i ens va portar fins a l'illa, on ens esperava un monjo franciscà molt simpàtic per fer-nos de guia. Aquest lloc durant el bon temps està plagat de turistes, però a l'hivern no hi ha ningú i una visita guiada com aquesta és cosa de privilegiats. Fra Stjepan ens va acomiadar convidant-nos a un gotet de rakija d'herbes (aiguardent) elaborada per ells mateixos, i així vam marxar amb les orelles ben calentes.

El monestir de Visovac, al bell mig del llac.

Després, quan ja hi havia la gana feta, vam anar a dinar en un restaurant casolà on preparaven un plat típic de la regió: mesa ispod peke (carn a la peka). El que és típic és la manera de cuinar, que consisteix a posar una mena de cassola o perol a terra sobre la brasa, tapar-ho amb la peka (tapa) i llavors cobrir-ho amb més brasa. Amb l'escalfor es va coent el que hi ha a dins, que pot ser carn, peix, verdures…

30 espelmes, aviat em caldrà un extintor.

No va faltar, és clar, el pastís. 

Un Sacher boníssim que la Irene havia fet el dia abans i que la Marga havia enllestit i amagat a dins del cotxe just abans de marxar, sense que jo, pobre de mi, m'adonés de res. Tot darrere va caure un altre regal: un llibre de cuina dàlmata, i en croat! Per anar practicant la llengua mentre vaig remenant la cassola. Encara no l'he estrenat a la pràctica, però quan ho faci penjaré la recepta traduïda i la foto del plat que en surti.

Digueu Lluííííííííííssss.

Finalment, quan ja érem a casa rebentats de tot el dia, vaig tenir una altra sorpresa que arribava de molt lluny. Toc, toc... connecta't a l'Skype, em diu el meu cosí. I quan l'obro em trobo tota la colla de Garrigàs amorrada a la pantalla de l'ordinador, cantant-me Moltes Felicitats, fent-me oblidar tots els quilòmetres que ens separen i recordant-me que per Nadal no m'escaparé de pagar la ronda.

Moltes gràcies, patuleia!

Després d'anar a l'estació de busos per recollir en Ciceró, que l'hem tingut aquí tot el cap de setmana i que diu que l'hem tractat com un rei (això es mereix una altra entrada), encara hi havia un últim paquet per obrir: unes sabates noves!

Sens dubte no hi ha res millor per estrenar la trentena amb pas ferm.

Fem una passejada

Ara ja fa més de dos mesos que vam començar la nostra aventura, ja estem més que ben instal·lats i a Zadar ens hi trobem la mar de bé. En més d'una ocasió us hem comentat com n'és de bonica aquesta ciutat, i no ens voldríem fer gaire pesats…

Però què coi, hi insistirem una vegada més.

Llum de tardor

Avui unes nenes jugaven al pati de sota del nostre balcó. Era l'hora d'abans de dinar i estaven molt desvagades perquè no han hagut d'anar a l'escola: avui, vigília de Tots Sants, tenien tot el temps del món per gastar.

Entre l'esgambi de taulons amuntegats del pati hi havia dos gatets, que s'amagaven enjogassats. Les nenes, animades i rialleres, els buscaven com qui sap que trobarà un gran tresor amagat sota alguna pedra. N'hi havia dos, de gatets, un per a cadascuna. Se'ls miraven, els acaronaven amb els dits, els alçaven agafant-los pel clatell, sabent que no els feien gens de mal, totes dos vigilaven molt.

Després, quan els han deixat sobre una mena de pou tapat per mirar-se'ls més bé, han arreplegat unes fulles grogues i taronges caigudes per terra, i els les han posat de barret. Reien, i els gatets també estaven contents: no es bellugaven i s'ho deixaven fer tot. Des del balcó, ens ho miràvem tranquils, aprofitant tota l'escalfor de l'últim sol d'octubre. 

Les nenes no els veien, però ben a prop hi havia dos gats molt grossos i molt quiets que prenien el sol retirats de tota la seva activitat; segurament els gatets eren seus. Com que no veien cap punxa de malesa en aquelles nenes, han aparcat tota la seva felinitat i s'han abandonat completament a la calidesa d'aquell racó. Durant aquella estona no ha existit res més que el joc i la vida. Quin lluminós regal de tardor!

Diumenge passat, fulles i fruites van omplir-nos els ulls
de colors vibrants durant l'excursió a Skradin i Šibenik.

El debut

12 - 12

Locals: Kevin, Pau, Carles, Boško, Hrvoje

Visitants: Marijo, Dino, Dejan, Kruno, Toni

Incidències: Terreny de joc sec i dur. Un jugador suplent per repartir entre els dos equips. Quatre persones de públic, dos turistes avorrits, el vigilant del pàrquing (que va estar entretingut) i la nova lektorica, la Irene, amb tasques d’aplegapilotes.

Els jugadors més puntuals en l'escalfament previ.

Ahir a la tarda es va jugar el primer partit de la temporada de la competitiva lliga croata. Malgrat que la temperatura encara és elevada i la pretemporada ha estat inexistent, onze joves esportistes arribats d’arreu (de fet dels Països Catalans i Croàcia) van disputar un enfrontament en què l’entusiasme i l’esforç van compensar el nivell físic desitjat. El ritme del duel va començar revolucionat i el primer gol visitant va arribar ben aviat, però l’avantatge va durar poc perquè de seguida els locals van aconseguir l’empat. Aquesta tònica es va imposar al llarg de tot el matx, i els dos equips es van anar alternant al capdavant del marcador, amb diferències de tan sols dos o tres gols. 

Una de les jugades més destacades del matx.

A mesura que passava el temps, el desgast físic va fer acte de presència i la pilota ja no es movia amb tanta fluïdesa i claredat. Els canvis a la banqueta es van fer constants i això va comportar una barreja de jugadors locals i visitants en els dos equips, que no tenien res a veure amb els de l’inici del partit. Quan ja s’havia jugat una hora i trenta minuts (no hi va haver mitja part) els jugadors (els croats) van acordar que calia arribar fins a dotze gols, però sorprenentment quan un equip va marcar el dotzè, encara es va continuar fins que l’altre conjunt també empatés a dotze. El perquè no se sap, caldrà esperar fins que aprengui una mica més de croat.

Després del matx, com a recompensa de l’esforç, en Pau i jo ens vam llançar de caps a la riba. No hi ha res més reconfortant que un bany al mar després d’un partit tan intens.

La casa zadarenca

Avui inaugurem oficialment aquest espai amb una entrada que ens fa molta il·lusió: us convidem a entrar a casa per celebrar la diada.

Una mica per la pressió del lobby valencià de Zadar i molt perquè ens va agradar de seguida, hem decidit que ens quedarem al pis que, després de tres anys d'estar habitat per la lectora de català (la Roser), podem dir que s'ha convertit en un fort català. Té tot el que ens fa falta, els mateixos metres quadrats que el nostre piset de Barcelona, és al rovell de l'ou del centre històric de la ciutat, està reformat i el preu és indiscutiblement econòmic (si ho comparem amb el que hem anat pagant fins ara). 

Hem fet un àlbum per ensenyar-vos com és, esperem que es vegin bé les fotos. Les hem hagut de fer des de la càmera del telèfon mòbil perquè ens hem deixat el cable de la càmera per passar-les a l'ordinador. No es podia pensar en tot... Només heu de fer-hi clic a sobre i us aniran apareixent les diapositives (si les voleu veure més grosses, feu-hi un parell de clics i s'obrirà una pestanya nova).

Molt bona diada i fins aviat!

Ja som aquí (i ens hi pensem quedar)

Tota una sèrie de circumstàncies (encara ara no sabem si atzaroses o no) ens han fet deixar la nostra estimada Barcelona* i estrenar una nova i emocionant etapa a Zadar. De vegades quedes acollonit de com alguns fets que apareixen com a inconvenients i grans maldecaps acaben per ser una inesperada i gran oportunitat, i com que se’ns ha presentat així de bé, l’hem caçat al vol, i una mica temerosos però molt emocionats intentarem aprofitar-la tan bé com sapiguem.

Us convidem a passar per aquí sempre que us vingui de gust espiar-nos per un foradet i assabentar-vos de les coses que anem vivint, aprenent i descobrint. Ens comprometem a treure la pols tot sovint a aquest espai amb noves entrades i no cal ni dir que tots els comentaris seran molt i molt ben rebuts.

Dobrodošli! 

(Benvinguts!)

*Amb el permís dels garriguencs i fondarellencs...