Balkanski filmovi / Pel·lícules balcàniques

En aquesta entrada trobareu un recull d'algunes de les pel·lícules que hem vist relacionades amb els Balcans. Sens dubte que la tria es queda curta, però tot és començar. Més endavant, segur que hi anirem afegint més títols (bé, la voluntat hi és, després,  però, ja se sap...). La selecció que presentem té una mica de tot i per a tots els gustos: històries divertides, crues, estrambòtiques, sagnants, iròniques, crítiques, impactants, contradictòries... això sí, totes marcades clarament per la guerra (sigui quina sigui) i la intolerància. La intenció és clara: anar entenent una mica més el lloc on vivim, la seva gent i la seva història. Us convidem, també, a posar-hi el nas.

Underground, 1995 [Underground]  És un clàssic del cineasta més conegut dels Balcans: Emir Kusturica. Nascut a Sarajevo (Bòsnia) de família musulmana, va declarar-se serbi i va convertir-se al catolicisme ortodox molt després del final de la guerra civil. Artista polèmic i controvertit, admirat i odiat alhora, en els seus projectes fa una crítica al sistema capitalista i revisa la història recent del seu lloc d'origen. 

Aquesta pel·lícula explica d'una manera surrealista la història de Iugoslàvia des de la Segona Guerra Mundial fins al moment de la seva desintegració amb la guerra dels Balcans. Una de les coses que ens va agradar més va ser la banda sonora, sobretot la cançó d'obertura: Kalashnikov, de Goran Bregović.

És una pel·ícula per veure amb temps i amb ganes de deixar-se endur pels personatges esperpèntics, les situacions més inconcebibles i els ràpids diàlegs. A partir d'una trama molt singular cada escena és un retrat costumista d'un temps, un país i una gent que ja no hi són.

Profesionalac, 2003 [El profesional] Un agent retirat del Servei de Seguretat de Sèrbia fa una visita inesperada a un acomodat director d'una editorial que antigament havia estat un fervent opositor del règim de Milošević. Amb ell porta un maletí que conté la vida de la persona que té al davant, a qui ha estat investigant tots aquests anys. En obrir-lo el director comença a recordar els moments més importants de la seva vida i va lligant caps. 

La història ha tingut molt èxit durant els últims anys i, de fet, també recorre ciutats i pobles en forma d'obra de teatre. A Zadar van fer-la a principi d'aquesta temporada. No hi vam anar perquè segurament només hi hauríem escalfat la cadira. Després, però, vam descobrir que hi havia la pel·lícula i els subtítols ens van ajudar a seguir-ho més bé tot plegat! Ens va agradar força, i especialment també una cançó Pada vlada (cau el govern). També podeu escoltar-la aquí (al principi no ho sembla, però a partir de la meitat de la cançó s'anima molt, combina ritmes més aviat lents amb rapidíssimes veus després):

In the Land of Blood and Honey, 2011 [En tierra de sangre y miel] La primera pel·lícula d'Angelina Jolie com a directora. Narra amb cruesa i brutalitat la recent guerra dels Balcans centrant-se en el drama viscut per les dones, que van ser sotmeses a repetides violacions a mans de les tropes d'ocupació. Se'n van rodar dues versions, l'anglesa i la serbocroata. Recomanació: no us feu crispetes per menjar durant la pel·lícula, perquè se us tancarà l'estómac a la tercera escena. 

Aquesta pel·lícula la vam anar a veure al cine ara farà un any i recordem com al cap de pocs minuts de començar hi va haver algunes persones que van sortir de la sala i ja no van tornar a entrar. Els colors, els paisatges, l'atmosfera i la recreació d'ambient són fantàstics; el guió, en canvi, ha estat durament criticat per associacions de víctimes bòsnies i, en general, la crítica no l'ha deixat gaire ben parada. Amb tot, és una pel·ícula que ressona a dins molta estona després (i dies, i setmanes) d'haver-la vist.

Parada, 2011 Una esbojarrada comèdia tacada de tragèdia que tracta el tema de l'homosexualitat en una societat homòfoba com la de Sèrbia (i qui diu Sèrbia podria dir qualsevol altra república balcànica). Una parella gai decideix organitzar una desfilada pels drets dels homosexuals a Belgrad i aconsegueixen convèncer un excombatent serbi homòfob perquè s'encarregui de la seguretat de l'acte. A partir d'aquí comença un tour surrealista i divertidíssim per Croàcia, Bòsnia i Kosovo per reclutar coneguts exenemics perquè l'ajudin a protegir la "gay parade". Cada nou personatge que recullen i carreguen en el Mini escandalosament rosa és més pintoresc que l'anterior. Aquesta part de la pel·lícula, rodada com una 'road movie' balcànica, és del que més ens va agradar. Hi vam descobrir, fins i tot, un senyor que és un dels personatges emblemàtics de Zadar, es veu bastant atrotinat, però encara volta molt pels carrers i tothom el coneix. No voldríem esclafar-vos ara la pel·lícula perquè és molt entretinguda, i de fet hi ha escenes divertidíssimes, però també hem de dir que, el final, al contrari, és molt sec i no pas alegre. 

Bé, avui fins aquí. Si ja n'heu vist alguna o bé durant aquest cap de setmana (o el dia que sigui) us engresqueu a mirar-ne alguna passeu per aquí i expliqueu-nos què us ha semblat. Podem fer cinefòrum i tot! Bon cap de setmana i fins ben aviat. :)

Masline i riba

Són les 6 del matí i em desperto sense que soni el despertador. A fora comença a clarejar i a la cuina ja n'hi ha quatre que fan el cafè. Jo no tinc temps de fer-lo perquè ens hem d'afanyar si volem aprofitar totes les hores de sol, i ja veig que m'hauré d'esperar fins que tornem. Sense perdre ni un moment ens calcem les botes d'aigua, ens posem els impermeables i pugem a la barca per anar a recollir les xarxes que havíem llançat el vespre anterior. Mentre anem avançant per l'aigua calmosa de la badia el sol es va enlairant i ens descobreix totes les illes que hi ha a la vora de la nostra, Lavsa, amb la qual formen el conjunt de les Kornati. Quan arribem a la boia que ens indica on és la xarxa, en Vlado para el motor i s'hi acosta a cop de timó amb la mateixa inèrcia, en Nikola agafa la xarxa amb un ganxo i la comença a pujar. A mesura que va estirant veiem algun peix atrapat, llavors en Leon me'n va cantant el nom ―se'ls sap gairebé tots―, i va comptant quants n'hem agafat de cada classe. Repetim l'operació amb dues xarxes més que havíem parat i després girem cua per tornar a port. 

Per aprofitar l'estona de camí agafem una xarxa entre dos, davant per davant, i a poc a poc anem desenredant el peix, la netegem d'algues i la desem un altre cop per a l'endemà.

Quan arribem al moll acabem de netejar les xarxes. Se'ns ha fet un xic tard i decidim d'esmorzar a peu dret un tall de cansalada i pa per no encantar-nos gaire.

Agafem els carretons, els sacs, els plàstics, les tisores de podar, la serra... i el menjar i beure! i anem cap al tros de les oliveres tot resseguint un caminet al costat de la badia. Quan hi arribem quatre ovelles marxen esporuguides, ningú se'n cuida des de fa anys i ara campen al seu aire amb unes llanes rastes que fan riure. Encerclem el peu de l'olivera amb els plàstics i comencem a pentinar les branques amb les mans, perquè diu que si féssim servir rasclets faríem malbé les branques i el fullatge. N'hi ha uns quants, d'arbres, i no els podrem pas fer tots. Cada any, quan vénen a l'illa per collir, treballen les oliveres que poden, i les altres es queden sense fer. Quan escollim una olivera que fa temps que no es toca les branques són espessíssimes i han crescut al seu aire, de manera salvatge. Llavors aprofitem per fer-hi una bona podada, començant per les parts més altes, així no ens cal enfilar-nos.

Quan ja hem deixat l'olivera ben pelada, ajuntem les olives de terra amb els plàstics, traiem les fulles i branquetes més grosses i les anem ficant dins dels sacs. I cap a l'olivera següent. 
Som 12 persones a l'illa, gairebé tots família, excepte jo, en Nikola i en Leon, i un altre professor de la Universitat, en Milenko. 
Quan s'acosta migdia i ja n'hi ha algun a qui li comencen a roncar el budells, en Vlado estén unes estovalles a terra i comença a tallar pa, formatge i cansalada. Al cap d'una estona ja està tot parat: també hi ha paté, ous durs, formatge fresc, mandarines, vi negre per regar-ho i cafè fins i tot. De cop i volta un s'aixeca i va cap a l'olivera, i llavors, amb la rotllana trencada, a comptagotes anem tornant a pentinar les branques. L'estona va passant tranquil·lament, amb converses gairebé impossibles on vaig pescant alguna paraula; puc intuir de què parlen, però no em sento capaç de posar-hi cullerada si no és per respondre alguna pregunta que em fan directament. De tant en tant es fan un panxot de riure amb un acudit, i si és prou digne, llavors demanen a en Nikola que me'l tradueixi, perquè pugui compartir la riallada amb ells.

Quan el sol ja és molt baix ens afanyem a recollir les olives dels plàstics, les fiquem al darrer sac, el lliguem, el carreguem al carretó ―n'hi caben dos― i comencem a fer viatges cap a la casa. Quan hem descarregat l'últim sac em diuen si vull anar a pescar calamars i de seguida dic que sí.

Ja és gairebé fosc. Amb en Milenko pugem a la barca petita amb els estris per pescar i sortim. A terra en Vlado encén el foc per coure a la brasa el peix del matí, i en Nikola i en Leon aprofiten aquesta estona abans de sopar per banyar-se ―és 2 de novembre, però no fa gens de fred i el sol ens ha acompanyat tot el dia―. Anant amb la barca observo fascinat un cel serè carregat d'estrelles, que resulta més espectacular gràcies a l'escassa il·luminació de l'illa. Quan arribem a lloc, en Milenko m'explica com s'ha de fer per pescar calamars. Tinc un fil de pescar embolicat en un suro, en un cap hi ha el plom i a dos pams un esquer de plàstic fluorescent amb un ham amb moltes punxes, i dos pams més enllà un altre esquer igual. He de deixar anar el fil fins que toqui fons, llavors aixecar-lo uns 4 o 5 pams i esperar, al cap de 4 segons fer una estrebada i esperar 4 segons més; així repetidament fins que noti alguna cosa o fins que em digui “marxem, que aquí no hi ha res”. Aleshores recollim deixant que el fil caigui lliure entre les cames ―sense embolicar-lo al suro―, ens movem cap a una altre lloc i tornem a deixar anar el plom fins que toqui fons, i repetim l'operació. No pesquem res. 


Però la nostra decepció s'esvaeix en arribar a port i flairar el peix a la brasa. Sopem en família a l'apartament del costat, amb el germà d'en Vlado, la dona i les tres filles. Una taula de deu on es menja amb gana, s'expliquen més acudits amb gràcia i s'omplen els gots quan encara no són buits per recompensar una jornada ben profitosa, però que encara no ha acabat. Encara queda la tasca de netejar les olives i deixar-les a punt per anar al trull. S'improvisa el camp de batalla. Les olives s'aboquen del sac a una mena de fusta reixada que posem inclinada, un cap a la finestra de la casa i l'altra en una taula de fora, així se separen les fulles i brutícia de les olives, que van a parar a la taula i després a un cubell, per tornar-les a posar finalment un altre cop al sac. És amb aquesta darrera tasca conjunta quan s'enceten les cançons. 


Un cop tenim els sacs reomplerts amb el gènere net, és l'hora d'anar a dormir els que ja tenen son i no volen plorar gaire l'endemà a l'hora d'aixecar-se. Però els que som més troneres encara juguem unes quantes partides a la briškula ―us sona?―, bevem algun glop de rakija i parem l'orella devotament al transistor tot esperant que ens canti la previsió meteorològica per a l'endemà.

Riqueses

Aquesta setmana al port de Zadar hi ha aparegut un castell que navega, un hotel privat, una ostentació flotant d'una riquesa insultant.  

On deu ser més barat atracar, a Zadar o a Dubrovnik? 

Segur que a Zadar. 

Sí, i segur que el propietari d'això vigila d'estalviar una mica amb els amarratges. 

No ho llegeixo bé. Com es diu? 

Maja Queen. 

Però això té nom de creuer i no pas de iot privat. 

Sí, però no, no.És tot d'un sol paio.

És que és del quart home més ric de Mèxic. 

I tu com ho saps? 

Perquè jo sóc la nòvia d'aquest port. 

I ens ho pots ensenyar? 

No no, que el meu amant vol discreció. 

Dona, amb aquest trasto, de discreció ben poca. 

Quina por, ser el quart home més ric de Mèxic.

És arquitecte, es veu.

Ahà...

Doncs jo no me'l compraria, però si me'l regalessin, me'l quedaria. 

Ui no, jo no. Què en fas d'una cosa així? És un maldecap. 

I tant, i tant...

Deu tenir algun fill, o què?

Benkovac

El cap de setmana passat vam anar a fira. A una mitja horeta amb cotxe des de Zadar hi ha el poble de Benkovac, on organitzen cada dia 10 un mercat a l’aire lliure en un descampat a tocar del bosc. Ja hi havíem anat un parell de vegades, però entre una cosa i una altra encara no havíem pogut veure la famosa fira: el primer dia vam arribar tard, quan ja desparaven, i el segon cop va ser després de la nevada i no hi vam trobar ni una ànima, devien tenir por de fred.

Aquesta vegada sí que vam tenir sort, feia molt bon dia i a més es va escaure en dissabte i hi havia molt d’ambient. I de què és la fira? Doncs és un mercat rural on venen una mica de tot. Podríem dir que hi ha tres sectors: el de la maquinària, el del bestiar i el de les parades de tot tipus.

Unes quantes gallines. Per cert, aquí els galls quan canten fan "kukuriku".

El sector de les màquines no us penseu que és gran cosa (res a veure amb la fira de Sant Josep de Mollerussa –de moment–), una petita mostra de tractors, arades i altra maquinària. La part del bestiar no era gaire extensa tampoc i segurament altres dies deu ser més lluïda, però vam poder veure que venien força aviram: gallines, ànecs, galls dindi, coloms..., també hi tenien conills, gossos (no pas per menjar, eh) i un ruc amb un ruquet petit que mamava.

La velleta dels vestits.

Cistells i escombres.

La peka.

Un bon grapat d'aixades.

La part més grossa era la de les parades de tota classe. N’hi havia de sabates, de roba (unes quantes de roba militar o de caçador) i de coixins, cortines i teles. D’aquest apartat cal destacar la velleta amb més anys que arrugues que venia vestits i peces folklòriques ben acolorides. També hi havia parades amb tot d’estris i mobles treballats de fusta i de vímet, amb tamborets, culleres, cistells de totes mides i formes, joguets... Fins hi tot hi havia llocs on havien parat sofàs, llits, bancs, taules i més mobles. N’hi havia que venien antiguitats i ferralles barrejades (es feia de mal dir què era una cosa i què era l’altra), un gènere digne d’estar exposat als Encants. D’altres oferien aixades, carretons i tot d’eines del camp. També venien planter i fruiters. I encara hi havia parades amb recipients de fang i de ferro, com ara la peka, aquella tapa que havíem explicat en una altra entrada que serveix per coure aliments amb l’escalfor de la brasa.

Els embotits fumats.

Si us hi fixeu veureu la pell de la bèstia.

I, finalment, parades de menjar, és clar, amb sacs de patates de 10 quilos, cebes, rastelleres d’alls, llegums, fruits secs... I n’hi havia una on tenien embotits fumats i formatges, amb un formatge fresc molt curiós que només elaboren durant els mesos de febrer i març, perquè està fet amb la llet de les ovelles que acaben de parir, i el guarden dins d’una pell de xai o cabra. Nosaltres en vam demanar una mica i ens el van treure de dins d’aquella mena de gaita resseca. Tot s’ha de dir, barrejat amb l’amanida i alguna cosa dolça com ara mel és boníssim! També vam comprar un coixí d’aquests que es posen a la cadira per plantar-hi el cul, un cullerot de fusta per remanar la paella (tenim pendent de fer una paella valenciana... però això ja ho explicarem més endavant) i tres pensaments per guarnir el balcó: un de taronja, un de groc i un de lila.

Només vam marxar amb la recança de no haver-nos endut una kokoš. Potser la pròxima vegada la posarem al sac i el lligarem ben lligat.


Per cert, les fotos no són nostres perquè ens vam quedar sense bateria. Les imatges són del web de Benkovac i de la pàgina d'eZadar.

Lost in Translation

Matinada del divendres. Un alemany i una catalana parlen en un bar croat on hi ha música d’un grup que fa versions de grans èxits en anglès. Això que l’alemany comença a explicar una tradició de Carnaval d’una illa dàlmata anomenada Lastovor. Diu que, des del cim d’una muntanya, llancen cap avall, encès, un ninot que representa un turc (turkish puppet). La catalana, esgarrifada, pregunta si al pobret petit gall dindi (turkey puppie) el cremen viu.

L’alemany, incrèdul que la catalana pogués formular aquella pregunta, li demana que com pot pensar que, avui en dia, cremin de viu en viu un pobre turc. La catalana, quan lliga caps, esclata a riure i entèn la confusió. Li ho prova d'explicar tot a l’alemany, que també riu, i acaba amb un molt encertat ( desafortunadament encara) comentari: les salvatjades més grans amb els animals es fan a Espanya.

El turc del Carnaval de Lastovo, de cap a la foguera.
Qui s'ajunta amb mala gent, sempre acaba rebent.

La llegenda d'aquest carnestoltes, més o menys ben explicada, la trobareu aquí. 

Té sorpresa. [Al final de la pàgina, l'últim apartat "Mitos y leyendas"].

Aquesta setmana ha estat especialment rica en el camp d’aquest tipus de disbarats. El diari El Punt/Avui publicava una notícia sobre el referèndum de l’entrada a la UE que es va fer ara fa una setmana a Croàcia (en parlarem una hora o altra). Explicava que entre els que han recolzat l'adhesió a la UE destaca Davant Gotovina, ex comandant de l'Exèrcit de Croàcia condemnat a 24 anys de presó pel Tribunal Penal Internacional (TPI) pels crims de guerra comesos contra els serbis entre 1991 i 1995, el qual va complicar les negociacions entre el país i la UE.  Tot correcte, llevat que aquest home es diu Ante Gotovina, i no pas "Davant" (suposem que la notícia es devia agafar d'agència i se'n va fer una traducció de l'espanyol al català). 

No sabem si és arran d’això o què, però pocs dies més tard aquesta mateixa capçalera publicava un article de Carles Ribera titulat “Traductors automàtics”, on es reconeixia la invisible i imprescindible feina dels correctors i traductors professionals, malgrat que avui tothom disposi d’eines automàtiques creades i entrenades per fer aquesta tasca.

Però precisament és l’ús precipitat, indiscriminat i passiu d’aquests traductors el que fa que el professorat de llengua es trobi tresors com aquest*: “Jo parlo tres llengües: polonès, castellà i engonals”. Que com pot ser? Escriviu "inglés" sense accent, que el traductor no falla: "ingles" = engonals. Un 10 per la maquineta i un 0 per la persona que l’ha utilitzat. 

No trobem cap altra millor manera d’acabar que enllaçant un parell de vídeos de dos catacracs del multilingüisme. Un seleccionador de futbol espanyol inventant-se un francès delirant i un pilot de Moto GP fent un transvassament molt creatiu del castellà a l’anglès. Perquè estan “like fish in the water!”.

Aquesta entrada es pot enriquir molt amb les experiències que tots els amics docents, correctors, traductors i escriptors vulgueu aportar. Endavant les atxes!

*Basat en fets reals. La lectora de català de Bremen ha volgut compartir aquesta perleta amb la resta dels seus companys. Gràcies!

Sveti Nikola

Avui, 6 de desembre, aquí s'ha celebrat el dia de sant Nicolau. No és festiu, però una mica sí que ho sembla, sobretot ara que ja han encès els llums de Nadal pels carrers i es van atansant els dies de festa. Es veu que per sant Nicolau es fan regals als nens que han fet bondat. Se'ls regalen bombons, xocolata i potser alguna joguina o llibre. Si han fet maleses i no han cregut gaire, se'ls regala un bastó i una figura del Krampus, un dimoni vermell, amb una llengua llarga, potes de boc i un aspecte molt lleig; el sistema és el mateix que el del carbó de Reis: una manera dolça de runar la canalla. Això del dimoni és una mica nou aquí, diu que ha vingut de les tradicions centreeuropees, que comencen el període de Nadal avui. Durant la nit del dia 5, passa aquest dimoni a recollir els nens dolents per les cases, i els carrega dins d'un sac per portar-los a l'infern. Quina por!

Avui, dia de sant Nicolau, el conserge bo de la universitat m'ha regalat un CD. L'ha gravat ell mateix, hi ha posat música de klapa i un munt de materials perquè m'apliqui més a l'estudi del croat. L'altre dia em va renyar una mica perquè trobava que ja n'hauria de saber més, de croat, i que li hauria de poder demanar les coses en aquesta senyora llengua com si res. 

Estic contenta. 

D'alguna manera, em sembla que també he tingut regal de sant Nicolau. 

Bons dies de festa, si els feu!